El rodamón del dharma

Seguint el riu Ter: De La Farga Bebié fins a Borgonyà

2012-02-05T14:05:00.014+02:00

Seguint amb les rutes realitzables des del transport públic. Aquesta éns porta a l'inici del GR-210, que coincideix amb un tram de la Ruta del Ter, en el seu pas per les comarques del Ripollès i Osona.
Aquesta la vaig fer sol (més val sol que mal acompanyat), començant un dia laboral de pont i d'hivern per fer-ho inoblidable.
S'agafa el tren de les 6:06 a Plaça Catalunya, de la mítica i lenta línea Barcelona-Puigcerdà, amb destinació a La Farga Bebié, punt d'inici de l'excursió a les 7:50,
Per això amb prou feines es distingeix res en la fotografia.
Obviament, quan sortim del tren, no s'observa cap indicador de que per allí passi cap camí, per no haver no hi ha ni estació ni lavabo ni bar. Important dada pels cafeters...
Tal i com se surt del tren, es puja cap a mà dreta seguint una pujada enquitranada on s'hi troba un indicador a la dreta que diu Prohibit el Pas (Imagino que als vehicles de motor). Acte seguit es veuen un grup de cases típiques de la construciió de les colonies textils, de dues plantes i amb moltes joguines escampades pel carrer, uns gossos lladrant i un parell de cotxes aparcats. Continuo endavant superant la por a ser atacat pels gossos, o víctima del tret d'una escopeta furtiva, amagada darrera d'alguna d'aquelles finestres amb persianes verdes. Passada la por, em trobo amb la Font d' Aigua no potable de Planesses, sortosament jo ja porto la meva ampolla.
El camí baixa, acostant-se cap al riu, la via del tren i la sempre present C-17, que durant bona part del trajecte serà la banda sonora del camí, per damunt de roques humides i fulles caigudes de plataners, fent via cap a la primera població que ens trobem: Montesquiu www.montesquiu.cat , passada una hora des de l'arribada.
Bones notícies per als cafeters! Aquí hi trobarem els primers signes d' aprofitament industrial i energètic del riu Ter.

Després de travessar el poble a recer del riu i veure'n algunes de les seves boniques cases en el petit centre de la vila, alguns horts, el parc al costat del riu, que ressona per un petit salt d'aigua per oxigenar-la dieun, trobo les "últimes" cases/carrers en venda, reductes de la bombolla immobiliaria, i m'enfilo cap al Castell de Montesquiu, on m'assec en un dels seus murs a esmorzar, doncs son les 9:30 i ja és hora, i a més, aquesta panoràmica amb Bellmunt de fons hi convida.

Per aquells que tenen canalla és un bon lloc, hi ha un parc infantil prou gran i a les rodalies del castell hi han escultures d'art contemporani que barrejades amb la boira o nuvols baixos, donen un aire pintoresc i màgic al lloc.

Amb les ganes em quedo d'arribar-me al restaurant de la Casanova del Castell, m'en han parlat molt bé, però un altre dia serà.
Baixo del Castell per arribar-me fins a Sant Quirze de Besora, captial de la subcomarca del Bisaura, entrant-hi per l'estació de Renfe, i travessant-lo per diferents carrer que voregen el centre, i que arriben a la sortida per la zona esportiva, un polígon industrial amb una de les més curioses capelles catòliques que mai he vist. No té desperdici, no se si el seu fundador va abusar dels caldos de les destil·leries Bosch, amb seu en aquesta vila (http://www.ratafiabosch.cat/PW07022/).
Passat el polígon, haig de creuar un rierol, que m'obligaría a remullar-me els peus, si no fos pel Gore-Tex que em protegeix !
Aquí em separo del tren i de la C-17, i acompanyo el riu en els seus meandres, voltant turons, pujols, serrats i turonets. Sentint la remor del riu al seu pas entre còdols i branques d'arbres caigudes.
El paisatge anirà canviant, tornant-se més planer després de creuar per sota d'un pont de la via de tren, una plantació d'arbres i un altre complexe encreuament amb la via fèrrea, previ retall d'alguns matolls d'esberser, i arribaré fins el veïnat de Saderra i retrobaré el brugit de la C-17, per anr-lo abandonant conforme pujo un últim turó endinsant-me en un bosc fins arribar a la colònia del "anglesos", malgrat ser fundada per escocesos, la Colonia de Borgonyà. Entranyable nucli urbà, d'arquitectura anglosaxona, on val la pena dedicar-li un trecorregut pels seus carrers, i si és dissabte, dinar o sopar en l'antic casino, avui restaurant amb una exel·lent cuina barreja de tradició i contemporaneitat. I com que aquí s'hi arriba entre la 1 i les 2 del migdia, és una hora perfecte per entaular-se!
En acabat, es questió d'agafar el tren que també passa per Borgonyà, o si s'en té ganes, seguir fins a Torelló 3km més, i agafar el tren allí, que n'hi passen més i de vegades s'en pot trobar un de més directe.(http://www.renfe.com/viajeros/cercanias/barcelona/index.html
Si teniu algun dubte o pregunta, no dubteu en escriure'm, segurament no en sabré la resposta, però ja me la inventaré.
Aquesta ruta forma part d'una de més llarga, si en voleu trobar més informació i més completa:http://www.paisatgesdelter.com/

Qui s'hagi quedat amb ganes de veure més detalls del camí o fotos de Borgonyà o del Casino, que mogui el cul i que hi vagi, i que es fagi ell mateix les fotos.

Salut, bona caminada i migdiada al tren.

M'han tocat l'orgull professional

2011-08-15T12:10:00.004+02:00

Com han anat canviant les coses en els darrers vint anys, des de que em vaig iniciar en l’ofici, que fins a dia d’avui, m’ha permès guanyar-me les garrofes. Molt ha plogut des de que els meus ja desapareguts avis Rafael, Ana i recentment la iaia Neus, els recordava dient-me “Apren bé l’ofici, que de llauners sempre en fan falta” o “Aprende bién el oficio de tu padre, que asi nunca te faltará faena” inclús “Si trabajas bién y eres buena persona como tu padre, podrás ir con la cabeza bién alta”.
Recordo com el pare m'explicava com havia començat ell en l’ofici. Reparant olles i cassoles per les cases, a montar els vidres de les finestres o els miralls dels lavabos.
Les tuberies i les soldadures de plom primer, el ferro galvanitzat roscat després, el coure que avui conviu amb els plàstics de la familia dels "polis".
Les calefaccions amb radiadors i caldera de ferro colat de llenya i carbó i més tard les de gas-oil, que anaven sense bomba! Fins que van arribar les calderes murals a gas i els radiadors d’alumini, encara ahir en parlava amb l’avi Joan de com es montaven aquests radiadors element a element!
Els dipòsits d'aigua d'uralita a les golfes de les cases, que es treien a cops de martell empassant-se l'amiant sense ser-ne conscients, i es substiuien per sumninistre d'aigua directa de la xarxa.
Però els temps estan canviant i ja fa temps que els oficis clàssics van perdent utilitat i prestigi social sino desapareixen de la vida quotidiana. Del que jo no n'era tant conscient, és de fins a quin punt el canvi de tendència podés arribar a ser tan pronunciat, tan bèstia, fins al punt de degradar un ofici que abans gaudia de cert reconeixement fins a caure en la més baixa casta social.
Avui he vist aquesta pancarta que m’ha tocat l’orgull profesional de manera molt profunda, i que m’ha ajudat a percebre fins a quin punt hem decaigut els llauners. Ai del pare, que a més era culé, i els avis que no hi son, si avui aixequessin el cap i llegissin aquesta pancarta!

Quix de gírgoles, russinyols i moixerons

2011-07-09T10:57:00.001+02:00

L'arribada a casa d'un nou artilugi, m'ha despertat la falera del cuinar. M'he posat mans a la massa i a la càmera per mostrar-vos que és capaç de fer aquest artilugi de combustible incombustible, valgui la redundància.

En la imatge en podeu veure els ingredients:
-1 base de quix "La Cocinera"
-250 grs de mató Cadí
-150 ml de nata o crema de llet
-4 ous de gallina ecològics
-125 grs de russinyols
-125 grs de gírgoles
-2 cullerades de moixerons secs/deshidratats
-1 ceba nova o de Figueres (Blanca)
-1 porro gran
-25 grs de mantega
-Sal i pebra

Primer de tot poso el forn solar a preescalfar al sol fins que arribi a els 150 o 170ºC.

Mentrestant a la cuina, netegem els bolets (Gírgoles i russinyols) i poso en remull els moixerons en un got d'aigua, més aviat tèbia.
Trossegem la ceba i el porro en quadradets tamany ungla.
Canviem l'aigua als moixerons i els netegem de les restes de sorra que puguin tenir. Un cop nets els tornem a deixar en remull.
Posem en la paella negra de tapa transparent, una cullerada o dos de mantega i un raig d'oli. Afegeixo la ceba i el porro trossejats, poso la tapa i ja la tenim a punt per a dur-la a la cuina parabòlica solar.

La portarem cap a fora a la cuina parabòlica, que prèviament haurem encarat cap al sol, i deixarem que la ceba i el porro es vagin coent durant uns 10 minuts.

En el temps de rossejar la ceba i el porro, assecarem els bolets amb un drap de cotó blanc.

Un cop ben eixuts, els trossejarem i els afegirem a la paella amb la ceba i el porro, els remenarem amb la cullera de fusta per que quedi tot ben repartit per la base de la paella.

Mentre es van coent al sol la ceba i els bolets, untarem un motlle desmontable per a quixe de 28cms de diàmetre amb mantega, a sobre i desplegarem la base quixe (Jo faig servir les de La Cocinera. No son ecològiques, ni integrals, ni artesanes, però faciliten la feina. Un nou repte serà canviar-les o que canviin els fabricants!)
Un cop ben desplegada tornarem a fora a remoure els bolets i la ceba per que no es cremin i vagin agafant sabor.

En un recipient per a batedora, batrem el 4 ous (sense closca, evidentment), després hi afegirem el mató, la nata, sal i pebre al gust i ho batrem manualment fins que quedi una pasta homogenia i ni massa líquida ni massa densa (hi ha qui hi posa algun formatge ratllat tipus emmental, gruyere o trossos de camembert).

Anem a "parar el foc" solar, treiem la tapa per que surti el vapor d'aigua, tot vigilant que l'aigua acumlada a la tapa no caigui dins del saltejat de bolets.
Entrem la paella i en volquem el contingut en el recipient on hi tenim la crema que hem obtingut. Ho remenem per deixar-ho ben barrejat i podem tastar amb la punta del dit per provar el punt de sal. Decidim afegir-ni o no en funció del que trobem.

Ara agafarem el recipient amb la barreja i omplirem la massa de la quix. Si tot ha anat bé, ens quedarà tota plena sense arribar a vessar.

Amb molt de compte, agafrem la quixe i la introduirem a dins del nou artilugi, el forn solar, i allí s'hi quedarà un parell d'hores ben bones. Durant la cocció, només haurem d'orientar el forn un cop cap al sol, i obrir un parell de cops la tapa de vidre per evaporar l'aigua.
Amb dues hores i quinze minuts, el temps d'anar a fer les compres del dissabte tranquilament o les compres i estendre una colada de roba anant de pressa, m'ha quedat feta la quix.

L'aspirant al premi Rodamón

2011-07-03T12:41:00.005+02:00

Em sembla que he estat testimoni de l’èxit de les últimes campanyes municipals per fomentar el civisme entre la ciutadania barcelonina. Si més no, de l'eficàcia en la transimissió del missatge a quasi totes les capes de la població.
En un d’aquests primers dies rarament plujosos de juny, empenyia jo el meu carro de la compra pel carrer Ortigosa i vaig trobar un home barbut, d'aspecte abandonat, estirat al terra amb un vi envasat en tetra-brick en una de les entrades de mercaderies posteriors, de la superfície comercial on realitzo algunes de les meves compres. Se'l veia tranquil i endormiscat. Jo vaig continuar amb la meva tasca pròpia dels dissabtes, la compra setmanal.
En tornant del súper, baixant pel mateix carrer, mentre m'apropava al lloc on havia trobat al sense sostre, s'anaven fent més notòries i clares unes fortes carcajades. Realment semblava que la persona que les pronunciava, ho estava passant d'allò més bé. Just quant soc a l'alçada del portal en questió, em trobo el senyor barbut, despert i rialler, amb el cos amagat de la pluja sota el portal, però amb la tita desenveinada, exposada a la pluja i a la vista dels passejants, en plena operació de canvi d'oli. "Pixant sota la pluja" que podría titular-se la cançó.
No vaig poder evitar l'ensurt, la sorpresa i certa indignació del moment, però acte seguit, vaig refelxionar i em vaig dir: Què coi, aquest home va aprofitar la pluja per buidar la bufeta i així no deixar la mala olor de la pixarada, tant nostrada d'altra banda, en els carrers de la nostra ciutat.

Una casualitatdel moment? Un guarro? Un simple sense sostre? Un exemple de civisme digne de participar en properes campanyes municipals de foment del civisme? No ho se, el que puc assegurar, és que va ser una acció molt pròpia i mereixedora del 1er Premi a l'Acció del Rodamon del Darma Exemplar. En cas de que aquest existís, es clar.

LA VILA LAIETANA (Des de dins de muralles fins a Montcada i Reixac)

2011-01-11T00:25:00.009+02:00

Diumenge gris d’hivern, final d’un pont de vacances nadalenques i primer festiu de portes obertes per rebaixes en un any que sembla que no sortirem de la tant nombrada crisi. Sembla un bon dia per anar a fer una excursió industrial, turisme de rodalies a l’extraradi barceloní. Ja fa dies que em sento atret de nou, per aquell poblat o hi van viure els primers pobladors de Barcelona, quan encara ningú l’havia batejada. El Puig Castellar, a cap damunt del turó del Pollo, al bell mig de la serralada de Marina, a cavall entre Gramanet del Besós (Més conegut com Santa Coloma de Gramanet als mapes, Santaco pels seus oriünds) i Montcada i Reixac.
A les onze surt el tren de plaça Catalunya cap a Martorell i dos amics queden separats per la porta al tancar-se. El que queda dintre em demana si aquest tren para a Mataró. No,- Li responc, -Aquest va cap a Martorell. A partir d’aquí arrenquen una bateria de preguntes sobre quina línea va a Mataró, a quina hora surt, què ha de fer per trobar el seu amic. Intento solucionar-li els dilemes i baixa a Arc de Triomf. Aquí però, puja una dona i em pregunta: -Aquest tren para a Cerdanyola?.- No ho sé. -Li responc. Però de seguida un home que s’acaba d’assentar li diu que si, que ell va a Cerdanyola. Però la dona em mira a mi per que li confirmi. Si ell ho diu serà que hi para, jo no ho se, jo baixo a Montcada Bifurcació. I la dona torna a l’andana i el meu nou company de viatge em mira sorprès.

Ja estic a destí, i passant per l’estació sento un home indignat que acaba una conversa amb la taquillera. Le he dicho que havia una pila en la via, que eso es un peligro para el tren, que puede provocar un fuego o hacer daño a un niño, y la tia va y no avisa a nadie. Yo le he dicho, avise a alguien, eso puede ser peligroso, pero nada, ni caso. Yo ya he hecho lo que debia, avisar. L’escolto i li dono la raó, com no donar-li amb un home amb una barba marxiana i ataviat amb una aixada. Després em va comentar que té un hort a Montcada.

Creuo el carrer Bateria que va des de l’estació fins el riu, travessant el barri de Santa Maria, i des del qual es pot veure al fons, el turó del Pollo amb el meu destí al capdamunt.

Arribo al Besós i hi ha obres, sempre n’hi ha, crec que no l’he vist mai sense algun tipus de senyal industrial a la seva llera, ara hi unes obres de canalització d’algun fluid. Però no aconsegueixo veure la pancarta del ministeri o conselleria pertinent anunciant les obres. Res de bò deu ser, que no en facin propaganda...
Creuat el riu, en vaig seguint el curs fins passar el magatzem de Ferrolan secció de ferreteria, aquí agafo un trencall a mà esquerra (A ma dreta cauria al riu) on m’hi trobo un senyor gran fent un altre riu. Arribo a la carretera de Santa Coloma a La Roca i en aquest preciós polígon, seguint el traçat del carrer del Minerals, just a l’esquerra de la secció de materials per a la construcció del mateix magatzem Ferrolan, començo a pujar i em saluda el vermell cartell de la Diputació de Barcelona, encara en mans dels socialistes: Benvingut al Parc de la Marina. El cor em salta d’alegria, ja estic més a prop de La Vila Laietana.

Peregrinant cap a Xaloc

2010-11-17T07:56:00.003+02:00

Els dimecres de novembre em llevo amb renovada energia. No només el suc de taronja és més dolç, el muesli més energètic, sinó que sembla que el fred no m'afecta tant i inclús entenc millor les lletres del meu estrenat cd del 75 aniversari de l'Elvis.
Sé que aquests dimecres són especials, que tenen quelcom de diferent, excitant, inspirador, enriquidor i és que haig d'anar a un curs de Prevenció de Riscos Laborals en una escola de l'Opus.

Amb l'intenció de donar-li un caire més espiritual i econumènic a la missió que se m'encomana, i aprofitant la coincidència amb el canvi d'hora, la visita del Benet, el primer dimecres de classe vaig decidir anar-hi a peu, com un bon peregrí.
Estic escribint això i ja em passen pel cap les imatges dels altres peregrins amb qui amb creuaré en el meu camí de 6'1 quilòmetres i que em fan saltar el cor d'alegria.
La parella que es petoneja al costat del quiosc de Gran Via amb Aribau, els dos gossos que no es posen d'acord en cap a ón passejar el seu amo ataviat amb auriculars per no sentir-los. El ciclista cívic aspirant a la fotografía que servirà d'anunci municipal en la propera campanya pel civisme i l'altre ciclista que va pel carril contrari, a tota velocitat i pitant, aspirant també a sortir als cartells municipals, però en la campanya de A Barcelona tot hi cap però no tot s'hi val.
Els meus predilectes conductors d'ambulància que esmorzen en el bar gallec de xanfrà de la Gran Via amb Rocafort, amb ses ambulàcies aparcades mig damunt de la vorera, mig damunt del carril bus.
Creuant la Plaça Cerdà sempre coincideixo amb un jove que camina lleuger i que m'avança, al que jo reacciono amb un altre lleuger avançament, i així com aquell qui no vol la cosa, acabem una breu carrera fins a la Ciutat de la Justícia.
Ja estic a L'Hospitalet de Llobregat, atisbo la nova arquitectura contemporanea, la torre de l'Hotel Porta Fira, vermella com els rajos de sol que aquesta hora l'i·luminen. Passo per la vorera contrària del Gran Via 2, i davant de l'Ikea, arribo al meu destí. Gran Via 100, Col·lagi Xaloc.

He tingut temps de meditar amb quines pregàries demanaré a la imatge de la Moreneta i el Crist moribund i tort que hi han penjats a l'aula on s'imparteix el curs, que m'alliberi aviat de la classe.

Drets Universals per pagar privilegis privats.

2010-10-12T22:05:00.009+02:00

Com a assalariat que depen d'un sou per viure que sóc, estic veient com en els darrers dos, tres o quatre anys i com aquell qui no vol la cosa, que les aspiracions emancipadores de la classe social a la que pertanyo, han rebut una forta sotregada que sembla que encara no ha tocat fons. I no tant sols això, sinó que encara m'haig de sentir afortunat, per no dir privilegiat, per estar encara treballant.

No entenc com ha passat, i m'agradaria analitzar-ho, però em falta temps i eines. El fet és que encara recordo que ara fa uns 4 "primers de maig", les reinvindicacions obreres anaven orientades cap a la consecució d'una reducció de la jornada laboral de les 40 hores actuals a les 35, a la reducció a de l'edat de jubilació als 55 anys, a un salari i pensions mínimes no inferiors als 1000 euros. Aquestes avui, tot i ser unes bones alternatives per a reduir o acabar amb l'atur, sonen a faula.

Eren temps en que els mercats estaven contents, es construia molt i es venia tot inclús abans de començar a construïr, es matriculaven més vehicles i més luxosos que mai, la banca donava crèdits sense exigir massa requisits a uns interessos molt baixos, i les administracions públiques promovien lleis per reduïr el pagament d'impostos. Tot plegat tranmetia la sensació de que el vell somni capitalista es podia fer realitat: Amb esforç i dedicació, tots podem ser empresaris/ Autònoms i tenir un o dos cotxes i una o dos cases, o inclús tenir gent treballant per nosaltres; cuidant la canalla o netejant-nos el pis. I la sensació de que tot lo públic; escoles, centres d'assistència primària, pensions, atur, etc. Són drets que només fan servir els pobres i els immigrants, que el creixement econòmic casa millor amb lo privat; La mútua, el plà de pensions d'una entitat bancària, l'escola concertada... malgrat tot, tothom sabia que això de la construcció no podia durar, però tothom flotava en aquest núvol.

Vet aquí que fa dos anys una crisi financera al Estats Units, provocada per una desregularització dels mercats financers, dit d'una altra manera, per una acció del "lliure mercat", és el tret de sortida a una sèrie d'accions que provocaran una crisi mundial.

Les conseqüències les coneixem: Atur, precarietat i inestabilitat laboral, congelació de pensions i salaris mínims, etc.

Després de molts teòrics debats entre exeperts de les finances mundials (Bancs Centals Europeus, reserva Federal Americana, FMI, G-20) les receptes per a redreçar la situació passen per; retardar l'edat de jubilació, facilitar i abaratir l'acomiadament, abolir les garanties mínimes establertes pels convenis laborals, obrir el debat a l'increment de la jornada laboral legal i obrir la porta a la privatització dels bens públics (Sanitat, ensenyament, atur, pensions,transport, ports, etc).

No entenc què ha passat? Ón està tota la riquesa que s'ha generat durant els anys de prosperitat? Com han aconseguit que una crisi financera provocada pels mercats, se'ns n'hagi fet responsables als assalariats i ho haguem de pagar amb la Reforma Laboral 2010? Condemnant-nos a l'atur? A treballs a jornada completa remunerats per sota dels 800 euros, a la por a un fàcil acomiadament mal indemnitzat que no et permetrà ni tenir un any per estudiar i/o reciclar-te. O bé a fer de fals autònom sense dret a atur ni a baixa. Incentivant l'odi entre els pobres per aconseguir més qualitat de vida; Lluita entre autòctons i immigrants per la situació de les escoles públiques, per els úsos dels centres d'assitència sanitària públics, per un lloc de treball mal pagat. Dividint els assalariats amb identitats nacionals; lluita Catalunya-Espanya, Valons contra flamencs, etc..

Com una crisi financera i privada esta servint per a fer una retallada de drets socials i universals?

Abandono el pais i els teclats arcaics

2010-08-23T14:45:00.008+02:00

Acabat el divendres fins ben entrada la nit al ritme de Lady Ga-Ga al Jamboree, he tingut dues hores justes per dormir, que he hagut d'escurcar per tenir temps de recollir la roba estesa i descongelar la nevera.
Pujo a l'Aerobus a trenc d'alba cami de la la T-1 (Per que en el bus hi posa A-1?) i no aconsegueixo treure'm la idea de que em deixo algo.
La noia que seu davant meu es deixara el cap enganxat a la finestra d'adormida que va i de cops que s'hi dona, pero no suficientment forts com per despertar-la. I els dos nois que seuen al meu costat s'hi deuen deixar gloriosos records, doncs se'ls posen els ulls plorosos a cada anunci de parada que els recorda que s'allunyen de Barcelona. Quins records s'hi deuen deixar? Ataviats amb la una gorra del Barca l'un i amb una samarreta de la seleccio brasilera l'altre, no es fa gaire dificil d'endevinar.
Mai com aquests 15 dies que he estat sol a casa, he passat tanta angoixa al sortir de casa. Juraria que com a minim cinc cops m'assegurava que sortia de casa amb les claus, la idea de quedar-me tancat a fora em provocava un atac de panic. Tota prevencio es poca, un dia em deixava l'entrepa, o el mobil o alguna eina que se'm havia quedat en alguna butxaca del pantalo, pero les claus de casa eren amb mi. Segur que hi ha alguna explicacio freudiana a la questio, si trobo algun estudiant de psicologia mirare de preguntar-li.
Exacte, m'he deixat la samarreta de ciclista, el culot i el pocket dictionary spanish-english, pero ara mateix em distreu i em fa riure la idea d'imaginar-me algun turista que es deu estar emprenyant en aquests moments mentre mira la Tv del Aerobus, GoTv pels que no l'hagueu vist, doncs esta descobrint que s'ha deixat de visitar algun indret de la ciutat que no havia marcat a la guia i que ara apareix a la pantalla. No entenc per que posen informacio turistica de Barcelona quan marxes. No se si es idea d'algun catxondo per fer pujar la mosca al nas al personal, per posar-los a prova de si ho han vist tot o just per recorda-los que les vacances se'ls hi acaben. O potser es part de la idiosincracia nacional basada en la despreocupacio i la migdiada, exemplificada en el detall de l'anunci de l'ultima parada quan ja estem a la T-1 :Propera parada Placa Espanya.

Aquesta entrada esta feta des d'un teclat colonial que no conte accents oberts ni tancats, ni ces trencades, ni enyes castellanes, ni barrets per acentuar a la francesa. Welcome to United States.

Caminada amb el veinat

2010-03-13T21:38:00.008+02:00

Diumenge, 28 de març
CAMINADA POPULAR
Veïns en expedició, cap a l’altre cantó
De Vallvidrera a Sant Cugat per Sant Medir

El 28 de març sortirem un grup de xirucaires sense Xiruca a travessar Collserola.
Prepareu les banderes per les fotografies per quan coronem el cim, cerqueu espònsors que ens paguin els equips, aviseu a la premsa que segueixi l'esdeveniment. Ataviats amb un entrepà sortirem a descobrir que hi ha darrere d'aquesta muntanya que veiem al cap d'amunt del Passeig de Gràcia, i que encara a dia d'avui ningú no sap què hi ha. Ni la por ni el cansament ens aturaran, per que Esto lo solucionamos entre todos.org.

Que ningú s'espanti! No ens afoguem en un got d'aigua. No ens cal estar súper preparats físicament, ni federats enlloc per que ens reculli un helicòpter si ens perdem, serà més factible agafar el metro, no passarem a més de 100 metres de llocs amb algun signe de civilització. És una excursió feta per i per a pixapins en tota regla. No ens caldrà res especial que no poguem trobar a l'armari de casa o a molt estirar al carrer Canuda (Decathlon). Us explico la idea de l'excursió, i ja veureu com us encisa d'allò més.

Quedarem a les 9 davant del cafè amb nom de ciutat suissa de la Plaça Catalunya (Ja se que això és fotut, creuar el carrer Pelai per aquells que no estem avesats, pot provocar autentiques crisis d’enyorança del nostre particular triangle d'or: Montsió, Amargós, Magdalenes, però tranquils; esto lo superamos entre todos.org).

Acte seguit agafarem els ferrocates (FGC, catalans, metro de rodalies, etc) la línea que va cap a Sabadell i Terrassa, la mateixa que va quedar aturada durant cinc hores el dilluns passat pel temporal de neu. No us hi amoïneu, si tornés a passar; esto lo arreglaremos entre todos.org.
Baixarem al Peu del Funicular, per agafar el funicular que puja a Vallvidrera. Si som molts, potser haurem de fer torns. El trajecte serà curt, baixarem a la carretera de les aigües. Segur que serà una experiència inoblidable.

Un cop tots reunits en terra ferma, serà el moment de fer ús de la nostra condició de bípeds i començar a caminar.

Farem un tram de la Carretera de les Aigües, veient la panoràmica de la nostra ciutat, jugant a trobar el nostre carrer, reconèixer barris i descobrir llocs que fins ara, només havíem vist a les postals que venen als turistes. Que ningú s'avergonyeixi, es podran fer fotografies sense avergonyir-se de ser un pixapí, doncs estarà entre pixapins!

Arribarem al Pla dels Maduixers, i aquí començarem el tram més "dur", vint minuts de pujada fins a la carretera de l'Arrabassada passant pels vivers de Can Borni.

Creuem l'arrabassada, passarem per la vall de la Font Groga, tot baixada, i un cop a baix, podem decidir esmorzar allí en una petita zona de pic nic que hi ha, o arribar-nos fins a Sant Medir, cinc minuts més enllà. Estem parlant de les 11, 11:30 del matí. A Europa ja n'hi ha que a aquesta hora dinen.

Amb la panxa plena i envoltats per la salvatge sabana d'alsines, pins blancs i muntain baics de Collserola, veurem de les fonts del Camp del Miracle a l'ermita de Sant Medir.

De nou seguirem baixant fins a Can Borrell, allà on havíem de dinar però com que No lo hemos podido arreglar entre todos.org, hem tirat de carmanyola. Serà moment per entrar a xafardejar, agafar targetes, visitar en Roca, i si per aclamació popular es donés el cas, potser s'hi podrà fer un cafè. El moment dirà.

Ja quasi hi som, arribem al Pi de'n Xandri, un pi amb crosses símbol del moviment ecologista de Sant Cugat. I ja som a l'esmentada vila. Quinze minuts més i arribem a l'estació de ferrocates (FGC, Catalans, metro de rodalies) cap a Barcelona. Seran els vols de les 2.

Fins aquí queda explicat el trajecte. Els temps son aproximats, dependrà del ritme, de la puntualitat al començar, de les pedres a les sabates, lesions, caigudes, asfixies a les pujades. Dependrà una mica de tots plegats, o sigui, res que no podamos arreglar entre todos.org.

En total seran unes tres hores i mitja de caminar, sense presses, amb parades allà on convingui, amb un camí força transitable i amb cobertura al mòbil en tot el seu recorregut.
A la motxilla, jo recomano portar l'entrepà a gust del consumidor, beguda (Hi ha una font a mig camí), i quelcom per matar la gana: Fruita, fruits secs, galetes (Que siguin de xocolata, a mi m'agraden especialment). Penseu que no hi ha papereres al bosc, si genereu algun tipus de deixalla, no us en podreu desfer fins a Sant Cugat.
Si algú vol ser més previsor, que porti paper de wc, sempre pot venir bé, per què aquestes coses mai se saben, i a més, m'estalviareu a mi de portar-lo.

Equipament personal: Un calçat còmode, uns mitjons còmodes de cotó o transpirables, res especial. Bàsicament roba còmode, benvinguts els xandalls! Potser al matí farà fresca i cap al migdia tindrem calor, aneu preparats. Una gorra? Unes ulleres de sol? Crema protectora solar? Vaselina per l’entrecuix? Tiretes? Un mocador de coll? Això ja va una mica a gustos, però sempre poden venir bé.
No oblideu de portar algunes monedes per comprar el bitllet de tornada des de Sant Cugat i el d’anada a Vallvidrera. També ens podrem organitzar per comprar unes T-10 i ens sortirà molt més barat.

Quedarem a les 9 del matí davant del cafè amb nom de ciutat suïssa que hi ha a la Plaça Catalunya.
Veïns i agermanats amb el barri que s’hi vulguin unir, que s’apuntin aquí mateix deixant el seu nom, número de telèfon de contacte i el nombre de persones/animals que l’acompanyaran.
El mateix dia de la caminada i segons les condicions meteorològiques decidirem si cal anul·lar l’esdeveniment.

ORGANITZA: Associació d’usuaris i vianants dels carrers Magdalenes, Montsió i Amargós

M'he comprat una samarreta de l'Andrés Iniesta

2009-06-02T20:49:00.005+02:00

Aquest 2008 serà sens dubte per a mí un any especial. He viscut el fruit de l'esforç, el premi a la dedicació i la constància. He vist com d'altres persones molt properes a mi han sembrat la llavor de nous projectes, d'altres en continuen de ja iniciats i en comencen a recollir els fruits. Tots plegats m'han ajudat i m'ajudaran en el futur a seguir en la meva tasca auto-formadora que contribuirà a fer-me un home de profit en el dia de demà. He aprovat l'examen d'accés a cicles formatius de grau superior i això em fa feliç. Aquí ho escric per compartir-ho i deixar-ne constància.

Aquest dissabte he estat pedalant per celebrar-ho, pedalar també em fa feliç. He pedalat amb un amic que té pendent iniciar un bloc. Hem vist una casa en construcció al terme de la Pera, feta amb fang i palla com les d'abans, i m'ha recordat al meu amic Jardineiro Descalço i el seu projecte de vida sostenible compartit amb la Tati al Brasil i la seva continuació a la terra a través de l'Alain. http://www.jardineirodescalzo.blogspot.com/

Hem pedalat fins a Parlavà per veure la gent de Món Empordà que organitzen un mercat setmanal a diferents viles empordaneses, amb l'intenció de fomentar i difondre el producte local i ecològic. I recuperar un espai d'intercanvi de bens materials, culturals i afectius. http://www.mercatsmonemporda.blogspot.com/

Hem dinat al restaurant que la meva germana i el seu company han obert a Palafrugell, deleitant-nos amb deliciosos productes locals, de qualitat i amb un toc d'autor. A més, la casualitat ens ha fet retrobar vells veins! http://www.cancaprestaurantceller.blogspot.com/

Bicicleta, mercat ecològic i dinar familiar. Un triplet tant o més digne que el blaugrana que també ha vist premiat el seu esforç, un esforç encarnat en l'Andrés Iniesta, que també va cursar un cicle formatiu de grau superior. (No poso cap link del Barça perquè no tenen blogspot/Blogger)

Gràcies Jardineiro, gràcies Mon Empordà, gràcies Can Cap, gràcies Barça.

El meu discurs pel 1er de Maig

2009-05-03T17:53:00.004+02:00

Tot i que pugui sonar arcaic, segurament pel paper dels mitjans de comunicació, avui dia dir que ets treballador i que defenses un model de societat basat en la solidaritat i el suport mutu, per damunt de la explotació i la competitivitat, sona a raresa.Però és que d'arguments no me'n falten i aquesta nova situació econòmica que estem patint (Intento evitar el terme fatídic; cri... Em té histèric!).

No hi ha cap mitjà que negui que l'orígen de tot plegat ha estat culpa de l'exés de codícia d'executius de la banca, borsa i sector financer en general. Tothom advertia que l'exés de totxo a la pell de toro li suposaria una càrrega extra a la problemàtica global, no calia ser economista per advertir-ho (Ho recalco, perquè hi ha mitjans que premien a experts en la materia econòmica, com el de la foto, per haver-se anticipat als fets. Tot un erudit aquest!).

Tots hem escoltat diferents versions de com l'estem visquent aquesta situació: -És més psicològica que una altra cosa. -És cíclica, cada certs anys ha de passar. -Cal aprofitar aquestes situacions per créixer i buscar oportunitats! Diuen els optimistes endèmics i pragmàtics defensors de l'actual sistema.

-Oh, ara aquesta és diferent, eh? És més greu que la última que vam patir! -Ui, ara la cosa està realment fotuda, i com amb tota la gent de fora que hi ha visquent aquí, no vull saber com acabarà això! -S'exlamen els fatalistes, més per justificar el no fer res que per pròpia convicció.

Mentrestant, després de veure com els estats s'han endeutat per "salvar al sector financer", en un exercici d'intervencionisme sense precedents, destinant diner públic per al sector privat, els profetes del lliure mercat i el "no intervencionisme", sense cap mena de vergonya i amb tot la barra pròpia del seu esperit emprenedor i capacitat de decisió, fan propostes com:

-Augmentar l'edat en la que un es pugui jubilar.

-Augmentar la jornada laboral legal.

-Abaratir els comiats.

-Reduïr les cotitzacions a la S.S.

N'hi ha d'altres, però només amb aquestes ja em surgeixen dubtes que m'agradaria compartir perquè em digueu què en penseu. Per ordre de receptes proposades:

-Si ja avui la majoria de gent quan arriba als 60 anys ja somnia amb la jubilació, i està farta de la seva feina. Quina qualitat de treball farem si ens obliguen a plegar de més vells.

-Si ja avui amb el rotllo de la movilitat ens fan dedicar més d'una hora diària per anar a treballar, augmentant així la jornada. Com arribarem a l'edat de jubilació? Amb quines ganes treballarem? (Si és que és casa teva, doncs o és del banc o és del llogater).

-Si per reduïr l'atur cal abaratir el comiat, ja imagino una pila de gent temporal, sense formació, precària i sense recursos per poder intentar fer una formació, any sabàtic o montar-se un negoci, almenys amb les actuals indemnitzacions, alguna cosa et pots plantejar si ets un temerari.

-Si ara hi ha recursos per cubrir els subsidis d'atur, les pensions i els forats bancaris. Què passarà si reduim les cotitzacions? Qui es quedarà sense protecció, els banquers o els aturats? Les caixes o els pensionistes?

Al final, pagots per fer pagar a qui menys responsabilitat té els plats trencats. I sincerament, per amagar les conseqüencies reals d'un sistema que creu que el benestar i la qualitat de vida es mesuren en l'augment de vendes anuals de cotxes, televisors, ordinadors i cases . I que no valora l'impacte social, cultural i ecològic que mundialment això comporta.

Tenir una feina útil i no contaminant és el que motiva, una formació en valors encaminada cap a el coneixement de les ciències que poden ajudar a fer-nos la vida millor a tots sense exepció, a un coneixement cultural que ens permeti entendre, respectar i gaudir de la diferència sense témer-la, ens ajuda a ser lliures i felissos.

No confio en les propostes dels mateixos que han provocat aquest desfalc, però també és veritat que si no hi ha una resposta clara que els freni o els ignori, seguirem de cap cap a noves "situacions globals adverses".

Posat a ser arcaic, deixeu que m'acomiadi, desitjant-vos: Salut i anarquia!

Els homes del pàrquing

2009-04-03T19:50:00.003+02:00

Fa dos dies, vora les set i quart del matí, baixava carrer Magdalenes avall camí del pàrquing on guardo la furgoneta, propietat de l'empresa a la que presto els meus serveis. Feia un fred impropi de la primavera encentada i plovisquejava al pur estil britànic (O almenys com m'imagino que plou al Regne Unit). No era el primer d'aquests dies, la borrasca convenientment anunciada, ja venia del cap de setmana. Diuen que amb el temps et canvia l'humor, però hi ha gent que no rep aquesta infuència. Gent que no s'altera davant les inclemències meteorològiques. Gent amb una actitud fèrrea i impertèrrita, que manté el "savoir fair" aliè a les circumstàncies.
Just al trencant de Magdalenes amb la Plaça dels Peixos, a mà esquerra hi ha un pàrquing on a l'entrada s'hi troba el senyor que presta els seus serveis a l'empresa propietària del pàrquing, assegut a una cadira davant d'una taula. En tinc contats tres de senyors, un sempre està mirant una pantalla que deu ser d'ordinador, doncs té la mà damunt la taula fent anar un ratolí (Això m'ho imagino perque no li veig!), no m'ha saludat mai, potser ni sap que passo fa dos anys cada dia per allí.
El segon mira la tele, que per algun motiu que no encerto a comprendre, la deu tenir inclinada uns 45 graus, doncs sempre el veig embadalit davant la pantalla (Que tampoc veig) amb el cap torçat. Per més que m'hi fixo, no l'he vist mai amb collarí per la tortículis, ni l'he vist babejar per que s'ha adormit, ni l'he vist en una altra posició. Segur que ell tampoc m'ha vist a mi. Hi ha un tercer home que escolta la radio, no en puc dir gaire cosa més d'ell, doncs no sèu a la cadira com els altres, aquest està dins d'una furgoneta verda i just li he vist el rostre, però he escoltat la radio sense endevinar quina emisora, i us juro que me'n moro de ganes de saber quina és! Tant poc en sé d'ell, que ni tampoc sé si m'ha vist o no.
Conclueixo que són gent d'una pasta especial, tenaços i perseverants, pacients i tranquils, saben com conduïr les situacions i no es deixen influenciar pels factors externs, trets propis dels líders. Em sento insignificant al seu costat, mai no he aconseguit d'ells un: Adéu! o un Bon dia! Ni un mal gest o una mala mirada! Senzillament no existeixo, malgrat haver-hi passat caminant, corrent, amb bicilceta, amb pantalons curts i xancletes, sol i acompanyat. Per a ells no existeixo.
Serà per què no aparco al seu pàrquing? Per que no tinc pinta d'interessant? Per que sóc massa sensible? Per que no sóc una dona? Hauré d'anar-hi un dia i presentar'm-hi.

Motiu de preocupació (Títol provisional, s'accepten propostes)

2009-02-28T12:45:00.004+02:00

És final de mes i tal i com pinta la situació, no tinc motius per a l'alegria. Estic francament preocupat, l'ansietat s'atansa sobre mi fins a corprendrem l'ànima, es tal la remor que em corrou l'esperit que se'm fa difícil concentrar-me, no m'ho puc treure del cap, no deixa centrar-me en el gaudir de la vida. I és precisament tal dia com avui, 28 de febrer, el dia més àlgid de l'angoixa.
Ha començat aquest mes de febrer, no en conec l'orígen precís, però la idea m'atabala des de tot just encetat el mes. Ho he volgut compartir amb algun amic, algú proper amb qui confiar sense esperar-ne judicis premeditats, doncs raons no li en faltarien per fer-los, segur que em prendrien per cínic com a mínim.
Fou fa unes setmanes que ja vaig aconseguir d'ensortir-me d'una preocupació de caire morfo-sintàctic, quan em vaig convèncer de l'absència d'una paraula per a la primera persona singular de l'imperatiu. Donada la meva sensibilitat cap als més desafavorits de la societat, el fet d'acceptar una marginació positiva com aquesta, com en diuen ara, sempre em dol. Però d'aquest nou corcó no n'acabo de veure el final del túnel, cada volta que hi dono m'apareix un nou conflicte irresoluble. No és cobrar quan pertoca el que m'alimenta les cabòries, és quans anys tenen i quan celebren l'aniversari els i les (No discriminem!) nascuts/des el 29 de febrer.

Encaboirat i vostre, el rodamon d'estar per casa.

El nostre pa de cada dia

2009-01-17T13:13:00.007+02:00

Un panarra? Un empanat? Un "panedit"? Un consumidor del pa de cada dia.

Em menjo ben bé unes 5 llesques al dia i 3 o 4 de sucedani de pa, d'aquestes que venen aquestes cadenes-deixalla tipus Maxi-pan, El Forn de'n Rossend o piltrafes per l'estil, que pots trobar en benzineres o supermercats i que han aconseguit fer del pa, un producte de consum diari vital per a la salut humana, un producte desvirtuat, poc sabrós, buit de nutrients i inclús nociu per algunes persones amb problemes de salut, a la vegada en una amenaça per a moltes persones, especialment noies, que veuen en el pa un enemic contra la seva linea i el seu cos!. Tot això gràcies a aquests mercantilitzadors industrials dels aliments que han destruit la qualitat d'un producte fins a fer-ne sucedanis, amb l'excusa d'assolir un preu barat i de donar accés universal al consum de "pa". Pregunteu als vostres avis que en pensen de les baguets!

Aquestes botigues existeixen, la gent hi compra, inclús a les benzineres hi ha que gent compra pa! I és que no se li dona importància a un bé tant preuat, almenys a la nostra cultura mediterrànea. Qüestió de valors? Inducció sitemàtica de la societat de consum? Consumeix i no miris què?

Avui em porta a compartir amb vosaltres el dilema d'una decisió ètica-moral. On comprar el pa? Jo comprava el pa a un forn del carrer Xuclà que es diu Forn Boix. Tenen molta varietat de bons pans dels que duren, amb sabor i sense conservants. Treballen alguns pans amb farines ecològiques, llavors i granes, fomenten receptes i productes autòctons (No en tot, però força) i són d'un tracte molt familiar, inclús la foto del propietari (és una suposició per que no ho he preguntat) donant la mà a l'ex-president Pujol és amigable, però diu coses de la sensibilitat de l'establiment. És un forn tradicional amb mires cap a una clientela més exigent amb la qualitat del pa i ho fan molt bé. Però d'uns mesos ençà, tot i al principi ser-hi reticent per perjudicis del tipus; És que és un local fancy, és que la clientela és bio-pija, m'han dit que es fan dur l'aigua d'Islandia i això no és sostenible, bla, bla, bla. He canviat a comprar el meu pa al forn Barcelona-Reyjkavik. Podeu entrar al seu web i veureu que és un forn a la antiga, reivindicador del pa en el seu estat pur. Volen ser coherents i ho demostren, oferint un producte que en tot el seu procés hagi respectat unes regles ètiques i ecològiques, optant per farines autòctones, recuperant-ne d'antigues quasi en desús però d'elevat valor nutritiu. Fomentant noves formes de cultura i consum responable, fent difussió de la revista Opcions, etc. Fan servir bosses compostables. Són un exemple del que se'n diu Capitalisme Humanista, com he llegit en algun lloc. I aquí tenim molts debats sobre si el Capitalisme pot ser humanista, sobre si aquests establimnets només se'ls poden permetre gent adinerada i per tant no son populars. un debat tant interessant i enriquidor com el pa d'aquests establiments.

Avui he comprat als dos establiments, com a conjugació de dos sentiments. L'ún, l'ètic i l'altre el de la proximitat i sociabilitat de barri. L'ún el de la utopia a conquerir i l'altre el de quotidianietat real.

Salut i bons aliments!

Quins pebrots!!!

2008-11-26T21:19:00.005+02:00

Estic rebent pressions per a que escrigui algo. Que passa amb el bloc? Que si el tinc abandonat, que si tal que si Pascual. Inclús m'ha aparegut un seguidor, quins pebrots! Sort que aquest no m'ha presionat sinó l'expulso.
A tots plegats, deixeu-me en pau. Sóc un artista sensible a l'actualitat, estan passant moltes coses al món i s'han d'observar amb atenció, no puc escriure lleugereses ni superficialitats, la vida de molts/es (avorrits/ides) que llegeixen el bloc està en risc de prendre sentit, i com comprendreu no m'ho puc permentre.
També haig de dir, que em vaig comprometre a escriure un mínim d'un cop al mes, doncs és el mateix número de vegades que em paguen mensulament tot i treballar cinc dies a la setmana. I així ho he fet, només que l'últim article data del 31 d'octubre i serveix pel novembre. O sigui que fins desembre...
Per anar fent boca (Oh! No puc suportar aquesta expressió! Aaaghh! Em poso de mala llet quan la pronuncio. Òstia!) El proper article parlarà sobre la solidaritat entre conductors d'automòbils en els carrils d'acceleració per incorporar-se a les rondes de Barcelona entre les 7 i les 7:30 del matí. En com sense estar escrit enlloc, sense cap llei que hi obligui, els conductors se cedeixen el pas d'un en un. És una victòria humana, un fet sobre el que crec que val la pena reflexionar. És un fet quotidià que demostra com amb el suport mutu i la solidaritat, la humanitat avança cap a un món millor. Pixo fora del test?(Aquesta expressió ja m'agrada més) Penseu-hi. O més goso a dir, us animo a que proveu de fer-ho a casa vostra, i sinó teniu cotxe, llogueu-lo o demaneu-lo a un amic, parent o conegut. Visqueu l'experiència, i el que és més important. Compartiu-la.

Merda, i perdoneu-me l'expressió, però és que ja he explicat l'essència de l'article del desembre i ara hauré de buscar un nou tema. I jo que ja estava pensant en documentar l'article amb alguna fotografia i/o un vídeo del moment! Casum l'olla! Un altre mes serà. Apa siau.

P.D: Jo també vull ser seguidor d'algun bloc i saber quan el blocaire fa una entrada que m'avisin. com es fa això? On heu estudiat per saber tantes coses? Una abraçada per a tota la intel·lectualitat seguidora.

Mil destins i un camí

2008-10-31T20:56:00.005+02:00

La tardor em revifa vells records d'infancia, dels meus temps d'estudiant a Torelló. D'aquells matins freds de dilluns, a la taula de la cuina amb el pare, la mare i ma germana esmorzant les nostres torrades de pà amb mantega i mermelada, amb l'imprescindible suc de taronja recent exprimit i la companyia de la radio. Recordo que sovint a aquella hora, les 7:30 del matí, els informatius radiofònics connectaven amb la informació del trànsit, i sempre, sempre, anunciaven les retencions de dos a cinc quilòmetres al nus de la Trinitat. Recordo com ens en enfotiem dels barcelonins. Com es pot viure a la ciutat xupant-se aquests saraus cada dia? És de bojos!

Aquesta setmana, uns quinze anys després, em trobo com molts altres dies, en aquest embús, plou, els vidres s'entelen, som una pila de cotxes en el mateix sentit, uns cap al Maresme, uns altres cap a Girona o la frontera francesa, d'altres cap a les urbs del Vallès Occidental de Sabadell o Terrassa, mil destins i un sol camí. Veig algún esberat que fa un gest brusc i acte seguit sonen els claxons, un que abaixa el vidre per escupir i amb el gest de poc perd les ulleres, poso la radio, és dilluns i són les 7:30, truco a la mare:

-Hola fill! Que fas trucant a aquestes hores?

-Bon dia mama, tens la radio posada? Si, per què? Què passa?

-Puja-la i escolta que ara hi sortiré jo!

-Ah si? I doncs? Què has fet? -La mare puja la radio i sent la informació del trànsit.

-Dani? Quant surts? Estàn parlant del trànsit?

-Oi que parlen de les retencions al nus de la Trinitat?

-Si. -Respon la mare extranyada

-Doncs aquí enmig hi estic jo! Estic sortint per la radio!

-Je je je. "Que gracioso es usted" Per això em truques?

-Si.

-Apa nano, et deixo que haig d'anar a portar la teva cosina al cole. Que tinc pressa!

P.D: Els noms dels protagonistes d'aquesta redacció han estat canviats per petició dels propis interessats, per evitar ser reconehuts en la vida real, posat que avui dia encara resideixen al mateix lloc dels fets. La mare no es diu mare, la cosina tampoc cosina, i jo no sóc en Dani, sóc el capità enciam escribint en nom del rodamón del darma.

Crisi? O desvergonya liberal?

2008-10-12T18:32:00.003+02:00

Volia fer un article que parlés de la tardor, del recolliment i dels moments per al coneixement personal que aquestes dates conviden a fer. Dels bolets, les castanyes, els boniatos i els panellets. De les sopes de farigola, de les barretes d'encens de syrrah, del color dels boscos, de les fulles de plàtans i pollancres. No volia fer un article que parlés de política, però és que hi ha rès a la vida que escapi a la política?
M'interessa el debat que s'ha generat arrel dos casos de la nostra omnipresent crisi econòmica.
No entraré en detalls, qui més qui menys ha llegit o escoltat les diverses motivacions que ens han dut a aquesta crisi, de fet, previsible donat que el capitalisme és ciclic i necessita aquestes purgues per reciclar-se.
Per un cantó, no paro de sorprendrem quan fa pocs mesos el G-8 i companyia criticaven que Bolívia i Ecuador nacionalitsessin part de la banca i la indústria petrolera, i ara hem vist com les economies més liberals i poc intervencionistes, regalen calés públics als bancs i asseguradores (Injecten capital al sistemes financers per donar confiança als mercats, és la manera oficial de dir-ho) , he llegit també, que algun d'aquests (i)rresponables de les finances que deia: "Això no és una subvenció, és una inversió", mentrestant uns col·legues seus de California, han celebrat les primeres injeccions del gobern ianqui passant cinc dies a 1000 euros la nit per cap en habitacions de luxe de 50m2 i a gastos pagats en un luxós complex californià. Que els ben aprofiti la inversió estatal. O com el Regne Unit es planteja nacionalitzar la seva banca. Us imagineu la Moncloa i la Generalitat comprant "La Caixa", el BBVA, el Santander i (Escolliu el que més ràbia us doni, n'hi ha per donar i vendre!). És això el nou model xinès de capitalisme comunista? És aquesta la Nova Economia de la que els desenvolupistes i pragmàtics parlen a diferents premses? Vejam com evoluciona tot plegat, però no crec que per als assalariats o petits autònoms, els hipotecats o llogaters, la vida ens canvii per a millor. Els que quedin després d'això seran els més ferotges, els mes grossos, els que s'enfortiran. Tindran més poder, més monopoli, més capacitat de presionar goberns, de limitar les democràcies, de decidir en què s'inverteix i en que no, de conduïr les rendes del mon.
Però l'Enric Duran em va alegrar el dia, protagonitzant el segon succés que dona un bri d'esperança, si més no de debat, front de tanta impotència davant la magnitud de les circumstàncies. El sagal ha "robat" més de 400.000 euros als bancs a base de crèdits que no pagarà per finançar les campanyes i accions de diferents col.lectius que lluiten per desenmascarar com ens roba i enganya la banca i tot el seu entramat finacer. La relació que hi ha entre ells, la destrucció mediambiental i l'empobriment de bona part de la població mundial.
No té desperdici. Cliqueu el link i engeguem el debat sobre la CRISI. No hi ha temps a perdre! www.17-s.info

Un motiu suficient

2008-09-02T06:52:00.005+02:00

El pilot de l'avió i el tècnic després de decidir que l'averia tècnica de l'avió era suficient motiu per no enlairar-lo, ho fan saber als responsables de la companyia. Aquests demanen més detalls tècnics per justificar el canvi d'aparell. L'operari no pot donar dades precises de l'averia pero es reafirma en canviar d'avió, al final, les presses i la pèrdua de nervis d'uns i la no-quadració de balanços econòmics de la companyia, i segurament, per què no dir-ho, el fet de que els viatgers del vol d'Spanair no eren precisament gent acaudalada, sinó gent que en la seva majoria aprofitava un pack d'oferta d'última hora d'avió + hotel per poder passar uns dies de vacances abans de veure com els afectaria la crisi a la tornada.

No he llegit gaire sobre la notícia, però amb lo poc que he vist, tinc un motiu més que suficient i de pes per dir NO a les centrals nuclears.

Ja hem vist en els darrers mesos, primer Ascó, després al sud de França i en última instància a Vandellós, com es van produint diferents accidents de diverses escales, petites diuen. Però accidents al cap i a la fi. I tots amb irregularitats diverses a l'hora d'informar amb precisió. Si a això i sumem el fet de que les empreses propietàries, Endesa i Iberdrola són avui de les més cotitzades en bolsa i les que més beneficis acumulen en els darrers dos anys. Que passaria si es trobéssin en la mateixa situació financera que Spanair? Més de 170 persones mortes en un accident greu d'avió a Barajas. Quantes en moririen en un accident greu en qualsevol central nuclear?

Cuina de Rodríguez

2008-08-25T22:01:00.007+02:00

Aquest agost em torno a quedar sol i tinc comprovat que quan un s'ha de cuinar per ell sol el nivell dels àpats baixa de forma considerable, fent del menjar-ràpid/basura el pà de cada dia (Mai millor dit). De tant en tant, en un intent de cuidar la panxa i mantenir els bons hàbits alimentaris i gràcies, val a dir-ho, a algunes conserves que avui podem trobar en algunes botigues, podem fer-nos uns menjars ràpids i sense el sentiment de culpa que caracteritza sopar unes llesques de pà de motlle industrial tipus "bimbo" amb nocilla(els més clàssics i garrepes) amb nutella(els més gourmets i sibarites).

Aquí vull encetar una secció de cuina senzilla, sense massa ferradrianades i pròpia de la mediterrànea: Ingredients locals, coccions no eccesives i evitant les fregidories olioses, bàsicament perque no tinc fregidora i per que ja tenim un seguici important de bars en aquest país que s'encarreguen de mantenir viva la flama de la cultura del colesterol i la gota, i per que tinc por a les represalies del Santamaria si foto receptes gaire enrabessades.

Per a tots plegats aquesta secció!

Animo doncs a tots aquells/es que llegiu això a que m'envieu propostes culinaries originals i/o clàssiques però pràctiques, que serveixin per una cuina de rodríguez, de solteró o per quan et conviden a casa d'algú i has de portar algo. Agrairé fotos (del plat i vostres) que si sé com fer-ho, publicaré.

I ja que estic posat en això de la participació i en fer el bloc més democràtic, tot i ser jo l'amo, que no se us oblidi! Proposo una serie de noms per aquesta secció, doncs els proposo jo posat que dubto de la vostra originalitat... però ho podeu intentar. Alguns noms son:

1-Cuina de Rodríguez

2-Cuina d'estar per casa (teva o d' altres)

3-El racó dels ferranadrianets

4-La cuina del Santamaria

5-Els fogons de la Ruscalleda

6-De l'hort a la taula

7-Pontelo, pónselo

8-Menja'm-la

9-Calla i menja

10-Cosa dolenta, fora del ventre

11- Si l'atrapo el mato.

12-No entren ni salgan del vagon cuando oigan la señal acústica

13-Enlloc es menja millor que a casa

(Ho deixo amb el tretze que dona més inspiració, per què si parlem d'àpats amb el catorze... Agafa un cagarro i esmorza! (Ho havia de dir))

Pa siau!

Vinga doncs estimats començals, la taula està parada, i a la taula i al llit, al primer crit!

Darrera la Catedral de Barcelona

2008-08-11T22:19:00.004+02:00

Venia caminant per carrers poc transitats de Ciutat Vella, després de córrer una estona, una sessió just abans de sopar i ja pensava en la dutxa i amb el iogurt amb cereals, moments dharma. Quan a l'alçada de l'edifici de la corona d'Aragó que hi ha just darrera de la catedral, dues pubilles de poc més de 25 anys caminen davant meu mentre parlen, el seu aspecte em recorda una mica als joves que formaven els Escoltes (Boy-scouts a la catalana) de Torelló, però el seu accent les delata, són de "Barçalona".

Una es posa a riure de forma escandalosa després del comentari de l'altre, un xic exagerat val a dir-ho. És repeteix novament l'acció: Comentari+riure exagerat i un xic forçat.

La mateixa que que ha fet la gràcia s'adona de la meva presència uns metres enrera, però suficients per percatar-me de l'escandalera de la amiga, que imagino que li ha fet passar certa vergonya. Tant és així, que aquesta li fa un comentari que no entenc del tot però del qual guipo quelcom tipus: -Nena...rius... miren...seniran/pensaran! I l'amiga, donant mostres de ser una persona adulta i madura, després de fer un gir ràpid cap enrera, tot aprofitant per remoure la cabellera rossa tenyida i amb permanent a l'estil dels anuncis de xampú per a dones em mig veu de reull (Dubto que s'adonés que venia suat i marcant paquet. Jo també passo certa vergonya de vegades) pronuncia la frase dàrmica de la setmana: -No hi penso renunciar!Que vols que fagi si el que em dius em fa riure? Ho sento, no hi penso renunciar.

P.D: Els carrers del darrera de la catedral de Barcelona son preciosos, plens de màgia i font d'inspiració d'escriptors, músics i poetes, però com que ja debeu estar farts de passar-hi amb tota la gentada, us he posat una foto de Lo Perxe, http://www.perxe.com/ , doncs comparteix part dels encants abans esmentats, sense la gentada i amb bon oli, bon vi, bona taula i bona companyia. Doneu records si hi aneu (I pagueu el que vaig deixar pendent que ja ho trobarem!)

Ambició i enveja

2008-07-15T22:52:00.003+02:00

El correu d'un bon amic homònim, exiliat voluntari al Brasil, m'ha omplert d'alegria al compartir amb mi les seves experiències i aprenentatges amb l'agroecologia. Fruit del resultat d'un esforç per una idea, ha batallat i treballat sense explotar a ningú per estalviar i poder embarcar-se en un projecte personal de vida. Un projecte d'aquells que quan me l'explicava, em venia certa sana enveja, però a la vegada la por i el vertígen se'm feien forts a la gola i baixaven lentament per la columna vertebral en forma de calfreds.
Cultivar aliments sense enverinar la terra ni l'aliment, fer una casa austera i poc necessitada de recursos naturals, establir un vincle amb la gent de la comunitat que permeti establir lligams per fomentar el suport mutu i la solidaritat. I sempre estar disposat a apredre dels errors per millorar com a persona, i en consquència el teu entorn.
L'ambició per trobar la convivència en harmonia entre l'humà i la terra amb tots els seus elements, no pot generear més que sana enveja. És per tant l'ambició dolenta? I l'enveja?
Aquest cap de setmana aterrava a Valencia el bussines-man Juan Vilallonga, el conegut ex-director de Telefònica a l'època del màxim monopoli de les "telecos" a España i de les famoses "stock-options" (Extraordianríssimes pagues extres a l'estil finiquito del Pizarro a Endesa) per als principals directius-executius, co-responsable de l'acomiadmanet de milers de treballadors de l'empresa Sintel entre d'altres, un dofí de l'economia en temps d'Aznar. Deixant anar frases com :-Yo voy a donde hay negocio, referint-se a la seva entrada a la direcció del València club de futbol.
Qui no ha vist i/o escoltat converses entorn les astronòmiques xifres que es mouen en aquest gremi? Quan guanyen els jugadors i els directius, els cotxes que es compren, les cases on viuen, la roba que llueixen, els aplics que els fan especials i/o diferents, la super-model que els acompanya.
Sigui com sigui, malgrat públicament és critiqui l'ostentositat d'aquesta gent, en el sub-conscient col·lectiu hi ha la idea de que això és l'èxit. Malgrat saber que condueixen cotxes altament contaminants; se'ls admira, malgrat visquin en cases on els recursos es despilfarren i sigui feta amb materials exòtics i plena de càmeres, en voldriem una per l'estil. Malgrat juguin amb pilotes o portin roba fabricada per esclaus (Algú ha de pagar aquest estil de vida, no?) No sentim cap mena de despreci cap aquestes persones. -Tu faries el mateix en el seu lloc. Et diuen si surt la conversa.
Però com et sentiries tú o ells, si quan anéssin pel carrer amb algun dels abans esmentats objectes de desig i la majoria de gent els ignorés? Se'n rigués o els miréssin com es mira a un pedrastra? Em torno a preguntar és bona l'ambició? És bona l'enveja?

Desenvolupistes

2008-06-14T16:09:00.005+02:00

La memòria em flaqueja i m'adono que vaig innaugurar aquest bloc a l'abril del 2007. Jo volia fer un article especial el mes del primer aniversari, i de fet, inconscientment ho he fet, ha estat el primer mes que no he escrit res. Bé, falto a la veritat, la meva sequera personal va fer que fos el segon mes sense escriure res. No cal donar-hi importància, tampoc ningú se'n havia adonat.

Què us podria haver explicat el passat mes d'abril? Podria parlar d'algunes situacions que posen en evidència la seguretat del model de vida actual a occident.

He vist com en un moment on l'energia nuclear fa campanya de neteja d'imatge a base de visites escolars, articles a la premsa que conviden a no descartar-la en la lluita contra el canvi climàtic, tertulians radiofònics intentant justificar els "mal menors" dels residus nuclears, o com "nosaltres", SI podem tenir indústria nuclear però l'Iran NO. Com malgrat totes aquestes operacions de cirugia estètica (No n'hi ha prou amb el maquillatge per fer "guapa" la nuclear) , se'ls hi escapa radioactivitat a la central d'Ascó i la direcció calla. Si en temps de màxima vigilancia nuclear per guardar la imatge passa això. Què pot passar quan no se'n parli d'ella? Quan se la assumeixi com un risc necessari? Jo ho tinc clar. Nuclears? No gràcies!

També podria fer esment a la sequera, crisi apagada gràcies a les pluges, que de retruc, potser que salvin els boscos de la seva destrucció per culpa dels incendis.
He vist i escoltat els comentaris dels desenvolupistes, els mateixos que defensen les nuclears en molts casos.- Podem fer transvassaments dels rius als que els sobra aigua. Afirmen.- No podem deixar que el nostre desenvolupament (la paraula clau) econòmic depengui de que plogui o no. Cal prendre decisions valentes. Remata l'estoic Miquel Roca, ex-dirigent de CiU que va marcar, amb la seva calva als cartells electorals, la meva adolescència torellonenca.
Ja hem vist també les picabaralles entre "Comunitats" autònomes pel "Dret a l'aigua". Catalunya, Aragó, País Valencià i l'administració central a Madrid. I jo em pregunto, si en una situació d'estabilitat i benestar econòmic i social es produeixen aquestes reaccions, i sort de la pluja! Què passaria si la sequera hagués continuat? O si Aragó fos una comunitat muslumana?
Com diu la dita, d'ón no n'hi ha no en raja, i el creixement sostenible serà aquell que se sàpiga adaptar a les condicions ambientals i socials del lloc on actui i se'n beneficiin tots els seus actors, del contrari... Ja ens n'han fet cinc cèntims .

Podriem acabar parlant del petroli, de les vagues de transportistes, pescadors i taxistes. Tothom posa el crit al cel! I apareixen campanyes per lluitar contra l'elevat preu de la gasolina, es planteja el debat sobre si cal finançar amb diners públics la rebaixada del preu de la gasolina. Pà per avui i gana per demà. Llibertat vol dir no dependre, i si basem tota la nostra vida en la dependència absoluta en la vida d'un altre, quan aquest altre flaquegi, com la meva memòria, o molts en depenguin d'ell, la nostra llibertat es veurà amenaçada. I quan un se sent amenaçat... Pregunteu-li a l'administració Bush o a la resta dels desenvolupistes.

L'amic Noé, m'ha fet recordar a un altre personatge de la meva adolescència torellonenca. Aquest no té calva, ans al contrari, conec la seva filosofia a través d'alguns escrits. Un extravagant? Un extremista? Una persona coherent amb la seva filosofia, una altra manera de mostrar com el treball, l'esforç i la perseverancia, són valors que porten a un èxit no-desenvolupista. http://www.comunidadcruda.com/
Salut!

Per no caure en l'oblit

2008-05-19T20:34:00.004+02:00

QUÈ HA PASSAT EN AQUESTS MESOS?

Res en especial, un s'adona que si no hi ha ganes, sempre hi ha excuses per justificar l'absència creativa, i no serà per falta de motius i idees! M'adono que LA MANDRA pot ser la causant d' alguns dels pitjors problemes que ens puguem ocasionar. No trucar a algú que fa temps que volem trucar però no ho fem per mandra, no llegir les instruccions d'ús d'un aparell per mandra. La mandra ens fa fer les coses malament i de mala gana, perseverant amb aquelles coses que tot i fer mandra, després ens compensen ampliament: Fer aquell pastís que tant ens agrada, arreglar aquell llum de casa, fer aquell curs que fa temps ens fa il·lusió, trobar el temps per fer allò que ens realitza i ens satisfà, sembrar bons hàbits per després recollir-ne els fruits, menjar bé, fer esport, dormir a gust, treballar en quelcom que t'ompli, fer el teu blog! Prou discurs moralista aconsellador! Això ja sembla el contingut d'un d'aquests missatges en cadena que parlen de l'amor, l'amistat, la felicitat i de la mare que els va parir amb una musiqueta clàssica o chill out de fons i entendridores imatges d'animals, naturalesa exòtica i paradisíaca, buff, m'adormo...

He decidit prendre el compromís amb mi matiex, d'escriure encara que sigui un cop al mes al bloc. Encara que sigui dos frases dient parides, tan se val, lo important es ser constant, és sentir que tens un compromís amb aquells qui et llegeixen. Familia internauta, per vosaltres i per no caure en l'oblit. Un rodamón que us estima.

P.D: L'escrit podria ser molt millor i aprofundir sobre les vertaderes sequeles a les que la mandra ens pot dur. Com per exemple, fer escrits buits i fluixos com aquest, però diuen que un se' n recorda d'allò que era terriblement bò o terriblement dolent. L'aspiració d'aquesta prosa, passa precissament per la segona opció. De fet era l'objectiu del seu títol. Apa siau!

Un incís (O com la confiança fa fàstic)

2008-02-02T14:53:00.000+02:00

No tots els que em llegiu, i als quals us guardo una profunda admiració, i dic admiració més que apreci per què és d'admirar que em llegiu malgrat les bajanades que arribo a escriure. Jo no ho faria.

Com anava dient, no tots els que em llegiu feu els comentaris als escrits directament al bloc, sinó que m'els comenteu quan ens veiem o m'envieu directament un correu a la meva adreça. El fet que és que el passat divendres dia 1 de febrer, una lectora em trucava per fer una reclamació/correcció a una de les meves parrafades amb l'objectiu de fer-hi un incís. Resulta que la mestressa en qüestió va ser present a la meva festa d'aniversari, i va portar uns dolços nomenats "Bisbalets" o "Empordanets"provinents de la seva població d'adopció, La Bisbal de l'Empordà(Girona), aquestes delicies de les que no recordo la seva forma, textura, ni sabor, van ser exahurides hores abans de l'inici oficial de la festa. Va ser tan ràpida la seva desaparició i tan baixa la meva percepció, que no els vaig comentar en l'escrit de la festa.

En un atac de remordiment i mal de consciència pel meu oblit i per haber induit tal contrarietat a una assidua del meu bloc, inicio un gest per contindre la ràbia provocada en forma d'escrit, però a la vegada, no puc evitar que una sèrie de reflexions em vinguin al cap.

-Com eren aquests dolços?

-Com es deien realment?

-Realment van existir?

-D'haver existit, essent jo un llaminer reconsagrat, com no m'en vaig adonar?

-Serà que la lectora se'ls va anar menjant pel camí i va arribar a la festa sense?

-Serà que en va dur tant pocs que no vaig estar a temps de provar-los?

-Serà fruit de la seva imaginació que els anava a comprar i que els portava i realment no va res d'això?

Són fins a tal punt elevats i profunds els meus dubtes, que quan acabi amb aquest escrit cercaré al google aquests "empordanets" o "bisbalencs" o com coi es diguin, per cerciorar-me de la seva existència i autenticitat, i així de pas refrescar-me la memòria.

Mentrestant, convido als meus convidats a la festa, que intentin fer memòria sobre el cas que aquí els exposo per tal de poder-ne aclarir els fets i netejar el meu bon nom de rodamón de les calumnies proferides. I més quan la lectora resulta ser la meva germana, i és que la confiança fa fàstic!

Aquí la teniu, je, de segur que va cap a la passtisseria! Ai ai ai!

Inici del viatge pel 2008

2008-01-19T00:48:00.000+02:00

De que pot parlar un rodamón del dharma en el seu primer escrit de l'any? Doncs d'un viatge.
Ja sabeu que no sóc una persona molt donada a viatjar, si més no, no pas a fer grans viatges per paradisos exòtics o destins llunyans que sonin "guais" (M'abstindré de donar exemples). I no per què no pensi que hi ha coses prou interessants de veure i conèixer, sinó per que penso que sempre que calgui agafar un avió per viatjar, és insostenible ecològicament partlant, és un pas més a la dependència energètica dels combustibles fòssils i una falta de respecte a la resta de la humanitat per fer ús d'un sistema de transport tan brut, ineficient i insolidari.
Dit això, segur que ja estic provocant les primeres reaccions dels meus estimats i estimades dàrmics i dàrmiques, que ja em deuen veure com un fanàtic, dogmàtic o el que és el mateix, un fonamentalista ecològic. Bé doncs, tot plegat és una broma (Ja, ja ,ja) Però és que fa uns dies vaig escoltar la definició "fonamentalista ecològic" i volia usar-la pel bloc fos com com fos i no savia pas com coi fer-la aprèixer i et voilá!
L'expressió me la va comentar la meva companya de pis i de vida, que la havia escoltada en el programa televisiu "Matins" de TV3 presentat per l'esquerp del Josep Cuní.
Resulta que parlaven de la llei d'anar a 80 km/h per les rodalies de Barcelona per tal de millorar la qualitat de l'aire i reduïr els accidents (O això creu ella, doncs l'aigua del cafè encara no havia arrencat el bull) I a la part baixa de la pantalla, on van apareixent els missatges que envia la gent per donar la seva opinió, va escriure un afectat pel "règim fonamentalista ecològic" en el que estem vivint en els darrers anys (No recorda si era aquesta l'expressió exacta, el cafè encara estava massa calent) Podem pensar que n'hi ha pocs d'aquests, però no crec que sigui un cas aillat aquest. Jo també vaig veure i sentir un jove amb pinta de convergent (cabell amb efecte mullat com acabat de sortir de la dutxa, lleugerament més llarg que el dels joves del PP) emprenedor del consulting i les finances i soci del RACC, que li preguntaba a l'Artur Mas en el programa "Tinc una pregunta per a vostè": -Si vostè guanya les properes eleccions, mantindrà la prohibició de sobrepassar els 80kms/h a les rodalies de Barcelona? Una pregunta que denota la legítima preocupació d'aquest ciutadà que és dels que pensa, sempre des del pragmatisme, que qui vulgui aire fresc i pur, que se'n vagi al Pirineu, però que a la ciutat...
Fonamentalisme ecològic diuen, pobres víctimes. Constructors obligats a col.locar plaques solars als seus pisos, arquitectes obligats a introduir en les seves creacions els pannells solars o elemements que aprofitin els recursos naturals com el sol i el vent, directius de companyies elèctriques, gasoses i/o nuclears obligats a acceptar i gestionar l'electricitat d'orígen solar o eòlic, pobres fabricants de vehicles obligats a produïr cotxes menys contaminants, pobres conductors que han pagat més de 40.000 euros pels seus nosequantscentenarsdecavallsdepotència forçats a circular per sota de 80 kms/hora en zones d'alta densitat de població. Son part de la llista d'afectats pel nou règim.

Pobres, si sabéssin els vertaders objectius d'un suposat règim ecològic, moririen per respirar aire pur de la ciutat i dirien que ha estat per una Pena de Mort fonamentalista ecològica. I és que més infame que viure en cases que reciclin l'aigua i aprofitin la de la pluja, que de tan ben aïllades i orientades no els calgui climatització i que s'autoabasteixin d'electricitat. Viure en una societat on ja no hi ha centrals nuclears, ni de gas, ni de carbó. On la gent es mou en transports col.lectius o en vehicles no contaminants i autònoms. Quant proselitisme fonamentalista! Només faltaria que a més, visquéssim en una societat igualitaria sense pobres i amb respecte per totes les persones de la nostra espècie i la animal!

Doncs pel que a mi respecta, em sembla força interessant seguir buscar les maneres de poder viure en un tipus de "règim fonamentalista ecològic" que tanta por fa als abans esmentats, i així iniciaré el meu viatge per aquest any 2008. Qui m'hi vulgui acompanyar, ja sap on em pot trobar! Salut i bona entrada!

Fent Shui

2007-12-06T00:47:00.000+02:00

Pels qui no ho sabeu, treballo en el ram del metall, sóc lampista especialitzat en energia solar, un "solar plumber" pels de parla anglosaxona. No entraré ara en explicar els detalls de la meva feina, bàsicament per que estic fora d'horari laboral. Però si que em permetré fer una hora extra, diguem-ho així, per explicar-vos el cas que li va succeïr a un company de fatigues, aquest si en horari laboral.
Tenia el company Erick, encarregada la missió de fer el manteniment d'unes instal·lacions a unes finques a la coneguda vila de Montcada i Reixac al Vallès Occidental. Aquesta ciutat és coneguda entre d'altres raons, per ser la més contaminada d'Espanya (Els optimistes de la ciutat diuen que només de Catalunya, la oposició parla de nivell europeu), pels que no heu tingut l'honor de visitar tan pintoresca vila, ús en faré una breu descripció. Població perifèrica de la ciutat de Barcelona, compresa entre el riu Besós, la carretera C-17, la C-150 i la c-58 (I em sembla que em deixo una autopista!), també li passen les vies ferrees de les linees que van cap a Vic i Puigcerdà (Pendent de ser desdoblada abans que s'inventés l'Ave i del caos de rodalies!) i la linea que va cap a Manresa (Qui no ha passat mai per la parada de Montcada-Bifurcació? El nom parla per si sol!) Tan sòlides comunicacions havien de servir forsosament per comunicar un dels tants polígons de la vila on podem trobar una fàbrica de pintura per un cantó, una txatarreria (Actualment han guanyat un litigi per tancar-la) i les joies de la corona, l'autèntic emblema de la ciutat de Montcada i Reixac: La pedrera i la fàbrica de ciment (Aconsello especialment de circular per la C-17 per deleitar-se de tot l'esplendor de tal peça arquitectònica, nimfa de la impacte ambiental i la integració en paissatge urbà. Tant és així, que tot el que envolta la fàbrica té el seu mateix color gris-marronós propi del ciment).
Tornant a la feina, una de les tasques del manteniment, és la neteja dels vidres de les plaques. No us podeu imaginar la feinada que això comporta! Una persona sola es pot estar les 8 hores d'un jornal, rascant el vidre de les 18 plaques que hi ha en total. És senzillament increïble i esfereïdor. Només ens passa això aquí i a Vallbona, que cada sis mesos es genera una pel·lícula de ciment als vidres que costa un ronyó de fer net.
Això mateix li explicava el company a una de les veines de la finca, quan la veina li respon amb una altra pregunta:-Si jove, ja sabem això dels vidres, per això els cotxes estan tapats amb toldos al carrer, però jo volia saber una cosa d'això de les plaques. Tu saps si el moviment d'aigua que passa per les plaques pot generar algun tipus de camp electromagnètic o corrent tel·lúric?
El company, molt professionalment li va respondre que el "Moviment d'aigües" és exactament el mateix que el que es produeix als radiadors quan s'engega la calefacció. La dona va voler aclarir el motiu de la pregunta: -És que t'ho preguntava per que a casa, ens hi fixem molt en aquestes coses, és que intentem organitzar el pis segons les ensenyances del Feng-Shui.
Viure per veure o No veure com No viure, aquest seria el cas, que en tot cas, l'he decidit batejar com a Fent Shui, que seria quelcom així construir una casa ecològica amb interior feng-shui a la població de Txernobil (Ucrania).
Res més aplicats lectors. I recordeu no Feu el Shui!

La importància dels granets de sorra en una nit d'aniversari

2007-11-26T23:06:00.000+02:00

Ben passada ja una setmana de la festa d'aniversari d'un servidor, aquest es digna a reaparèixer pel seu bloc per agraïr de tot cor la presència de tots els que vau venir convidats, i als que no ho estàveu també. També des d'aquí aprofito per saludar a aquells que des de la llunyania em van felicitar però no van poder venir per motius obvis: Dos eren a Brasil, una a Bali i una altra a Berlín ( Em sap greu per aquests pobres infeliços que volent imitar les passes d'aquest rodamón del darma que us escriu, en aquesta recerca de la felicitat, s' enlairen en avions cap a terres llunyanes cercant el seu "Jo". Que us ben aprofiti!) I un que era més a prop, víctima de rodalies però per causes ben diferents a la majoria d'usuaris, ell és un afectat com a treballador i aquests dies li toca pringar.
Mentrestant aquí, a Barcelona, sento que vam gaudir d'una gran nit, on tothom va aportar el seu grà de sorra, per converir el que semblava que seria una nit gèlida (Que ho va ser) en un ambient de fraternitat entre gent que provablement no es coneixia, i que segurament tenien poques coses en comú. L'esperit dàrimc se'ns va expressar en forma de macarrons vinguts de Gràcia, de crema de boniato i pastanaga, de potatge de fonoll de colita pròpia, d'amanida de fruites en una pinya oberta ideada a la Barceloneta, de deliciosos pastissos de poma i d'atmetlla arribats des de davant de casa i un deliciós tiramisú reservat per a l'anfitrió i la seva acompanyant, gentilesa de les veines d'un tros més avall del carrer. Formatges, embotits i l'imprescindible pà amb tomàquet provinents com no podia ser d'una altra manera, d'Osona. I la beguda, suc de poma i préssec del mestre del Bages, vins de diferents procedències que venien d'arreu de la ciutat, brevatges més forts que ens arrivaben des de Mèxic(Tequila) passant per Sant Boi de Llobregat, altres de russos(Vodka) i escocessos(Whisky) però que venien de la mateixa ciutat. I podria continuar amb la música, les converses, la gossa, el fred, les primeres borratxeres, les sorpreses (en va venir un de Rubí que va llegir la invitació al bloc!) i els regals, els espontanis que apareixen en tota festa. Per tot! A tots plegats! Moltes gràcies per dedicar-me una nit del vostre temps que estic segur que no oblidaré mai.
Una dàrmica abraçada!

Sopa d'aniversari

2007-11-11T21:34:00.000+02:00

Amb aquest títol tan suggerent i propi d'una novel·la de butxaca contemporànea, vull expressar que estava pensant en preparar una sopa calenta i suculenta pels convidats a la meva festa d'aniversari. Ho podria haver titulat "31 anys rodant pel món", "31 darmes", o "El rodamón del darma: 31 anys d'història", però "Sopa d'aniversari" queda més interessant, oi?

Hi ha gent que quan fa els trenta té crisis existencials i s'atabala per les grans i eternes preguntes de la vida: Qui sóc? Cap on vaig? Sóc una persona de profit? Estic fent el que hauria de fer? El correcte? El què esperen de mi? A mi això no em va passar quan vaig fer els trenta, em passa cada dia de la meva vida des de que vaig començar tenir ús de la raó. Però suposo que la maduresa em va permetent que m'hi atavali menys, doncs crec que és bò fer-ho, per no estancar-nos, per no convertir-nos en éssers avorrits, per créixer com a persones, però sense deixar que aquests temes ens absorveixin, que ens agobiin, tocant de peus a terra. Però si que crec que és bò tenir una filosofia de vida i uns valors que ens fagin ser éssers socials, i que com a tals, participem del mon en el que vivim i la societat que ens envolta amb una actitud diaria i un estil de vida quotidià, que contribueixi a fer del món un lloc millor. I això és el que intento diariament, amb aquest bloc per exemple, compartint reflexions.

Tinc una amiga, la Ssun que ha deixat la feina en la que portava molts anys, i se'n ha anat a Bali tres mesos per reflexionar i passar-s'ho bé, un altre amic, el Mas, que és al Brasil per estar-hi sis mesos per desenvolupar un projecte de vida sostenible que aquí a "occident" veia inviable, uns altres amics, el Jose i la Nieves, van fer ahir el dinar de comiat, tornen d'on van venir per poder estar a prop de les seves families i que la seva primera filla pugui compartir els primers passos amb ells. Tot i que altres amics han anat marxant de Barcelona, sembla que aquests últims han marcat el final d'una etapa. I n'hi ha més que han marxat de Barna, molts també pel tema de l'espai, els calés i la canalla. Tot això et fa pensar, et fa reflexionar. I és que Barcelona és i serà una ciutat de pas. Jo mateix em considero de pas, però és que de pas hi estem tots per la vida, perquè ningú si quedarà per sempre!

Per no deixar-me amoinar massa per aquestes reflexions, el proper dissabte 17 de novembre del 2007(Posar l'any sembla aparentment una parida, però si mai uns arqueòlegs del futur troben el meu bloc...) a partir de les 8 del vespre monto una festa a casa meva. Tot aquell que no hagi estat convidat, però llegeixi aquest escrit, que se senti convidat. Que m'escrigui i li dono les dades!

Mentrestant, mentre busco idees per l'àpat (Tot i que tothom contribuirà portant quelcom), buscant, buscant he trobat el blog http://chocolatepimienta.blogspot.com/, amb interessants plats per l'event. I ja fa temps que l'amiga Eva em va enviar el blog de cuina del seu avi http://lacuinadelavimateu/ amb receptes que van des de la clàssica, càrnica i llardosa cuina tradicional catalana a alguns trucs i receptes del contemporani i enmichelinat Ferran Adrià.

Cuineu amics, cuineu que jo fa temps que no m'hi poso gaire i la tardor és una bona época. Cuineu que la cuina és la salsa de la vida i que cuineu per molts anys.

Viatge pel meridià de Barcelona

2007-11-01T22:09:00.000+02:00

Ja fa uns mesos vaig acabar de llegir un vell llibre de l'Agustí Duran Sanpere que recomano sense dil·lacions, per què és fresc, ràpid, instructiu i divertit. Es tracta de "Viatge al Voltant del mon, seguint el paral·lel de Barcelona" del qual he après curiositats com que l'avinguda Paral·lel de Barcelona té aquest nom per que coincideix amb la linea del Paral·lel amb l'Equador, exactament a 40 graus d'inclinació respecte aquest. I que la linea paral·lela amb el meridià de Greeenwich i per tant perpendicular al paral·lel, passa per l' avinguda Meridiana, d'aquí el nom. En un dels meus trajectes cap a la feina, havia d'anar a la avinguda Meridiana de Barcelona, a l'alçada del metro Torres i Bages.
Mirant-ho fredament és un trajecte arquitectònicament lleig, i paissatgísticament poc interessant, però espero demostrar-vos en aquest text, com un trajecte quotidià i aparentment rutinari i aborrit, es pot convertir en tota una experiència no gens menyspreable.
El dia en qüestió amenaçava tormenta, per això portava el canguro a la motxila. Sortia de casa a les 7 i 20 del matí, estàvem a principis d'octubre i era fosc. A l'alçada de l'Arc del Triomf començaven a caure les primeres gotes, però no és fins a l'alçada de l'Estació del Nord que em poso el canguro. Fins aquí cap problema de circulació rellevant, pocs cotxes, pocs peatons, els llums davanters i posteriors funcionen correctament, malgrat la pluja que es va intensificant conforme avanço, tot marxa bé. El trajecte se'm comença a complicar quan arribant a Glòries, el carril bici m'obliga a pujar a la vorera i emprenyar els peatons que en aquell punt surten de la boca del metro i comencen a ser nombrosos, i com no s'esperen la pluja, surten a corre-cuita cap al semàfor sense mirar si hi ha ciclistes pel carril, prou feina tenen en no mnullar-se! I amb raó! És el problema de fer passar el carril bici per la vorera.
Davant d'aquesta situació, i veient que a més dels peatons, la vorera es fa més estreta per les obres que hi havia, decideixo compartir carril amb els vehicles a motor, mentre espero que el semàfor es posi verd. La pluja s'intensifica, es posa verd, arrenquem i quan arribo al meu trencant, senyalitzo una estona abans per avisar del meu gir, quan ja tinc la primera bocinada d'un paio que volia passar del carril central fins al lateral per agafar un trencant anterior al meu fent un canvi ràpid, el paio, davant l'ensurt de trobar-me emmig del seu camí i a part de pitar-me em dedica un missatge extret d'algun anunci de la DGT:- Es que no amas tu vida? Donde vas con la bici por aquí?
Continuu endavant, no hi ha resposta possible davant de tanta atenció per la meva vida, només un agraiment: -Grácias por amarla tu por mi y no matarme por tu imprudencia! La pluja i les circumstàncies no donen temps per a converses gaire més prolongades.
Superades le Glòries, m'haig d'aturar a posar-me els pantalons del cangur, està diluviant. Ara tot el tram fins a la feina transcorre pel carril bici de la Meridiana, sempre per la vorera central fins al Clot, tota una experiència.
Els primers trams fins al metro del Clot estan plens d'insalvables bassals i envaeixen tot el pas de peatons, obligant-los a anar per la part central enmig del fang i de bassals i corriols d'aigua espontanis. Un servidor, que espera que el mirin amb admiració per anar amb bici inclús plovent, es troba que els peatons el veuen com un torracollons més, que els treu un altre espai de vorera, i em miren amb l'expressió a la cara que diu: -No n'hi havia prou amb els cotxes, que ara a més a més els de la bici!
Passat el Clot, ara el camí transcorre a la dreta dels cotxes, per damunt de la vorera, entre passos de peatons i parades de bus, ja em començo a notar les sabates molles, plou a bots i a barrals, esquivo peatons que esperen el bus, peatons que surten del metro corrents cap el semàfor, peatons distrets i adormits amb el paraigües que no em veuen venir, peatons que apareixen per sorpresa que venen de fer un salt per no ficar el peu en un bassal, els ciclistes que venen en contra direcció sense cap mena de llum ni reflectant (autèntics kamicassos), a part de faroles, parades de bus, obres, quioscos i altres mobiliaris urbans, després de superar alguns de tots aquests obstacles, en un semàfor verd pels vehícles que circulen a la meva esquerra, però vermell per a mi, em mantinc en espera en la meva posició, però conforme van passant més cotxes, augmenta la velocitat d'aquests, proporcionalment al volum d'aigua expulsat de la carretera cap a la vorera on em trobo jo esperant, acabant per enxopir-me les sabates i enfangar-me el pantaló. Al mal temps bona cara en diuen, i penses: -Quan les coses van tan malament, difícilment poden empitjorar. Un home que va obrir un contenidor per dipositar-hi la seva bossa de deixalles, em va demostrar que sí que és possible que empitjorin, doncs just en el precís moment que trepitjava la palanca per obrir la tapa, tota l'aigua acumulada en aquesta va sortir projectada cap a mi, provocant-me una segona rentada de cara aquell matí. Davant de tanta adversitat, com se'n pot treure una oportunitat? Doncs prenent-se aquest viatge per la Meridiana barcelonina com a una experiència. Com una broma per compartir en una tertúlia amb amics, com una base per a un debat sobre els carrils bici de la ciutat o simplement unes rialles que t'he aconseguit arrencar mentre llegies. Tot plegat, una manera de convertir cada dia en una experiència nova i no haver d'esperar al cap de setmana, al pont, a les vacances.
Us convido a llegir el llibre, a viure cada dia com un dia únic i irrepetible i a viatjar pel meridià de Barcelona en un dia de pluja.

El meu primer crim incívic

2007-10-28T17:00:00.000+02:00

Els que em coneixeu sabeu que he canviat de feina, i que una de les coses que mes recança em feien de tornar a col·locar tubs, era la possibilitat que hagés de tornar a agafar un cotxe per anar a treballar amb les conseqüents caravanes d'entrada a la ciutat, i la sensació de perdre el temps que t'agafa quan condueixes per obligació i no per plaer, per què admeto que conduïr, també pot ser un plaer!
En l'any que he estat a fora, sembla que hi ha hagut canvis a l'empresa on treballo. I un d'aquests canvis, m'està permetent anar a treballar amb bicicleta. Primer a l'Hospitalet de Llobregat (6km de distància), a la vila olímpica (3 km), i a la avinguda Meridiana de Barcelona a l'alçada de les antigues casernes (8km).
En aquest mes i escaig que porto anant cada dia a la feina amb bicicleta, he recollit un seguit d'experiències que vull compartir amb vosaltres.
Tornant de la Vila Olímpica, en el tram que va des del carrer Marina fins la parada de metro Ciutadella-Vila Olímpica, hi ha dos carrils d'anada i dos de tornada. Circulava jo pel carril de la dreta, arrambat a la vorera i un ciclomotor conduït per un avi amb una hermilla reflectant de l'Ajuntament de Barcelona (Em va semblar que era dels que posen les enganxines per marcar els actes incivics) em va dir:
-Oye chico! Por que no vas por el carril bici?
-Cuando lo hay, voy por el. -Amb un to de sorpresa
- Pues tienes el carril allí al lado.
-A que se refiere, a ese tramo de cemento por donde passa esa mujer con el carrito con el niño? Y por donde se supone que he de ir yo para no molestar?
Arribem al trencant i l'home amb cert aire d'indignació per no haver-me civilitzat, talla la conversa amb un cop de gas, deixant anar la seva corresponent dosi de gasos toxics negres.
Educadament m'acomiado amb un "Salut i civisme!"
Si coneixeu la zona, sabreu de què us parlo. Sinó, ja penjaré una foto del lloc del crim. Em comença a picar la curiositat per veure com es sancionaran i mesuraran certs actes d'incivisme, i quin serà el patró per definir què és incivic i què no. Si bé es cert que anar per carrers peatonals amb la bici tocant la bocina és incivic, no ho és també, anar una sola persona amb un vehicle a motor fent soroll, fum, ocupant deu vegades( segons el vehicle) el tamany d'una persona la via pública.
El temps ho dirà, ja n'anirem parlant, veurem amb quina rigidesa s'apliquen les normes i si esd dona una igualtat de condicions per circular amb cotxe i bicicleta per la ciutat, sense robar més espai als peatons. Deixaré la resta d'experiències per a noves entrades. Salut i a rodar pel mon minimitzant la petjada!

Un dia dàrmic de setembre

2007-09-17T23:16:00.000+02:00

Avui ha estat un dia d'exaltació dàrmica. Us explicaré.
He començat de nou a treballar, a l'empresa que m'ha vist fer-me un home. He tornat de nou a agafar les eines i he deixat novament les aules. És com tancar un nou cercle de la vida, estudies i treballes, tornes a estudiar i ara tornes a treballar. M'agrada que això passi al setembre, és per a mi un gran mes, un mes de canvis. Va ser pel setembre del 2001 que vaig visitar per primer cop novaiork i que em vaig enamorar de les Davidson i vaig viure tot el drama de les torres in situ, va ser ara fa un any, que junt amb els meus amics Jordi i Aitor acavabem el Camino de Santiago amb bicicleta i coneixia a algú amb qui encara avui mantinc el contacte, l'amic Gabielle de Suissa.
També fou llavors que vaig canviar la meva feina de llauner, que portava fent més de 10 anys a provar de fer de professor amb Intiam Ruai, una experiència única i que no oblidaré mai tan per la riquesa de coneixements adquirits, com pel valor humà de la gent que composa l'empresa: Joan Francesc, Antonio, Manel, Pep, Toni, Eloi, Ivàn i Noé (No se si encara hi ets!) A tots vosaltres, moltes gràcies pels moments dàrmics! (Haig de quedar bé per si em fan descomptes en els cursos que fan sobre energies renovables o per si esl hi torno a demanar feina més endevant. No se sap mai! www.intiam.cat )
També avui he vist que ha deixat un comentari al blog, un no habitual inesperat i benvingut que m'advertieix sobre el pal de conduïr per aquestes contrades de Barcelona i rodalies, ell ho sap bé, pateix cada dia el camí de casa fins a Molins de Rei. Que et sigui lleu Xavi! Hem d'agafar la bicicleta! Aprofito l'avinentesa per a fer propaganda subversiva i antisistema. El proper dissabte 22 és el dia mundial sense cotxes i farts de que aquest sigui un dia comparsa, un grup de gent ha decidit que cal rodar pel mon sense malmetre'l i aquest dia es faran sentir. Més informació a: www.pedalin.org
I ja per acabar-ho d'adovar, fent honor a aquestes dates setembreres post-estivals i pro-tardor (Mmmh això ja m'ensuma a Montseny (N'hi ha que el volen atravessar tot en un dia i després es posen malalts "Això va per la teva cama i el teu peu Aitor!"), a Collserola, als cingles de Tavertet, a boniatos i castanyes, a arbres nus!) Fullejant la guia de la Mercè, he descobert dues autèntiques dates memorables, d'aquelles que faran història i en un lloc tan emblemàtic com la Plaça del Rei, estimats lectors, si senyor, dissabte i diumenge tindrem a l'Adrià Puntí primer i Quimi Portet el dia després. Cal que fassin res més a la Mercè després de la presència enlluernadora d'aquests dos astres comarcals? A més, avui el meu amic i company inseparable Jomatiex, que em coneix mlt bé, m'ha regalat el llibre "Diari d'un astre intercomarcal" que ja us el recomano abans de començar a llegir-lo, molt objectiu de la meva part com podeu veure. Salut i gaudiu del setembre, i si feu alguna excursió a peu. Compteu amb mi!
P.D: Ei Xavi! De moment avui, no he hagut d'agafar el cotxe, i sembla que demà tempoc. Com diu la cançó de l'Adrià "Duri, duri, duiri, la bona sort" "Bona sort per tothom gràcies!"

Va passar a Olot

2007-09-11T23:48:00.000+02:00

Mantenia dies enrere una conversa amb dos amics, l'Aníbal i la Gemma, sobre l'ús i la utilitat del cotxe quan vius en una ciutat com Barcelona. Ambtrès (Ambdós +1) coincidiem en algunes de les reflexions que comento en l'última entrada del meu blog sobre la llibertat de circular, però el fet és que de tant en tant, vé de gust sortir de la ciutat (A mi no em passa gaire sovint, i si em passa, quan sóc fora, de seguida m'entren ganes de tornar. Urbanita? Malalt? Adicte a la pol·lució?Pot ser tot plegat) per anar a veure uns amics que viuen en un lloc on no arriba el tren. Aquest és el cas dels meus amics. Per aquestes ocasions puntuals no cal comprar-se un cotxe, i de vegades, llogar-ne un tampoc és una opció vàlida, perque si no fas la reserva amb prou antelació, el preu ja és considerable, així doncs els amics opten pel bus.(Algún espavilat pot pensar, però si el teu amic es diu Aníbal, per que no va amb els elefants? Resposta: Si recollir la merda del gos amb la bosseta de plàstic ja sol ser un fet força farregós i humiliant, no vull ni imaginar recollir la d'un elefant. That's the question). Escollit el bus, es presenten a una població de la Catalunya interior com ara Olot, que és on hi viuen els amics que van a visitar (I uns quants parents meus).

Els amics han vingut a buscar-los a l'estació d'autobusos amb el cotxe. I sembla que el fet de que hagin vingut amb el bus des de Barcelona és un fet que serà motiu de conversa en diferents moments del dia, fins al punt que fan sentir als meus amics com a dos persones que estan passant un mal moment econòmic o com uns absoluts garrepes, amb comentaris estil "Vejam si la propera vegada ja podeu venir amb cotxe" o "És que viure a Barcelona és molt car i ja se sap, allà no tens els aventatges que tens aquí, com ara tenir cotxe i lloc on aparcar-lo".

No vull entrar a fer un judici de valors, aquestes opinions son molt conegudes per la gent que hem viscut a poble i de fet, molt compartides per què, què fas en un poble sense cotxe? Ets un bitxo raro que depèn dels favors de la resta i sovint tenint que suportar el comportament suicida de més d'un descerebrat al volant sota la cantarella "Tranquil, aquesta carretera me la conec molt bé" (La majoria de morts en carreteres secundàries son produides per eccessos de velocitat i confiança de gent que habita la zona).

No vull obrir un debat sobre si cotxe SI o si cotxe NO rotllo Josep Cuní, posat que és un tema més complex que això, però si a fer una reflexió sobre l'ús que se'n fa i les seves sequeles. A partir de dilluns canvio de feina i faré servir una furgoneta cada dia, ja us explicaré les meves experiències al respecte, jo sóc dels primers que em transformo al volant, i em torno una espècie d'ajusticiador de la carretera.

Mentrestant, us adjunto uns links que crec que poden ser interessants per tot el que us he estat parlant. http://www.amicsdelabici.org/, http://www.bacc.org/ (Organitzacions de ciclistes amb rutes, consells, reivindicacions,etc) http://www.diarisdebicicleta.cat/ (Un parell d'empordanesos pedalant per les rutes del Ché) , http://elracodelsdesproposits.blogspot.com/ (Un jove que viu a Olot i que té un blog iconoclasta, intel·lectual i pretenciós de culturilla musical i cinematogràfica. Ell també és un noi de poble que va ser urbanita i a retornat), http://www.catalunyacarsharing.cat/ (Agència de cotxe compartit que funciona a Barcelona i rodalies, recomanable pels que fan menys de 15.000 quilòmetres a l'any i vulguin millors condicions que un cotxe de lloguer).

Sobre la llibertat de circular

2007-08-18T16:49:00.000+02:00

Pels anti-tot: "Contra el automòbil", pels anti-tot amb ànim constructiu: "Sobre la Libertad de Circular", agafat'ho com vulguis, ambdós són el títol del llibre que m'estic rellegint, doncs ja ho havia fet fa uns anyets en plena efervescència revolucionaria adolescent i de cara granisada i essent jo un conductor convençut que no podia imaginar la vida sens cotxe malgrat les meves conviccions (I sinó que li diguin al meu amic Alex que em va recomanar el llibre i es va trobar amb la meva airada reacció). Però avui, havent pogut viure les dues realitats com a conductor habitual i peató, puc parlar amb la força de l'experiència i tenir una opinió.
El Colin Ward planteja molt bé, les diferents problemàtiques de la mobilitat humana al llarg de la història fins a l'era actual del vehicle privat a motor, i com aquest s'ha anat extenent, sovint no escollit per la població sinó amb estratègies de destrucció del mitjans de transport públics que exisitien.
I és que el cotxe genera debat inclús dins del propi moviment ecologista, doncs les aventatges que aquest dona (Lliure mobilitat, comoditat, transport de mercaderies i familiars, etc) superen les desaventatges i els problemes que aquest ocasiona.
Suposant que els cotxes solucionéssin el seu problema de emissió de gasos de efecte hivernacle i la seva dependència de combustibles fòssils i no autòctons, hi ha tota una serie de consequències socials que sovint no tenim en compte i que el llibre va desgranant. Alguns exemples els trobem als carrers de ciutats i pobles.
-Fixa't en els metres cuadrats que ocupa l'espai dedicat als cotxes i l'espai destinat per als peatons, ciclistes, patinadors, gent que empeny carros de la compra, cotxets amb infants, carretillers, cadires de rodes, etc. Qui té més terreny? És proporcional l'espai pel número de persones que en fan ús?
-Mirem ara on es troben ubicades les senyals de tràfic, els semàfors, les caixes de regulació dels semàfors, les màquines expenedores dels tíquets d'aparcament, les pilones metàl·liques per evitar que els cotxes pugin a les voreres. On estan ubicats, a la calçada o a la vorera?
-Toquem ara la part més tràgica i la que atenta directament contra la vida humana, els accidents de tràfic. Qui no té un parent, vei, amic o conegut que hagi patit un accident de tràfic amb més o menys greus conseqüencies, només cal escoltar l'esgarifosa xifra que donen els noticiers entre diumenge al vespre i dilluns al matí. Es parla de morts i ferits amb xifres que recorden a les que pot haver-hi en un conflicte militar de baixa intensitat.
-I una última aportació al debat i a la reflexió serena sobre els mitjans de transport privats. Com es financen totes les infraestructures necessàries per que el cotxe pugui circular? I els damnificats i víctimes d'accidents que passen per hospitals per a operacions i recuperacions, qui corre amb aquests gastos? I totes les campanyes de prevenció i sensibilització per evitar els accidents?
Us dono aquí alguns ingredients per al debat, que podeu enriquir llegint el llibre escrit per Colin Ward, Agustín Garcia Calvo i Antonio Estevan i publicat per www.viruseditorial.net per seguir reflexionant sobre quin és el preu que hem de pagar per circular o on és el límit de la llibertat de moviment. O com seguir rodant pel mon de forma dhàrmica. Salut.

Fu Jiang Fu Zhong

2007-07-22T23:33:00.000+02:00

Poseu al buscador del google aquestes paraules i us sortiran referències a antics savis d'orient, els primers redactors, pensadors o filòsofs del Tao. Essencialistes de les ensenyances dhàrmiques, i pensareu:-Oh! El rodamón ha anat a fer un peregrinatge per la Xina per veure de del les fonts de la sabiduria milenaria del Tao Te Ching. Nogensmenys lluny de la realitat, efectivament he realitzat un peregrinatge del qual a continuació us en dono alguns detalls, doncs ja sabeu que cadasqú ha de fer el seu propi camí, i no vull entrar en detalls més propis de la meva experiència i que podrien ser objecte de confusió per altres emprenedors de peregrinatges semblants.
Estava jo a les deu i mitja de la nit, després d'acabar una altra extenuant jornada laboral produida pel "pluriempleo" a la que l'economia de mercat em sotmet i que em resta temps en aquest mes de juliol per publicar les meves ensenyances al bloc, assentat en un banc de marbre d'una estació de ferrocarril, esperant el tren que ve de la capital del Vallès Occidental i que passa per la població per on començo el meu peregrinatge: Rubí. Els ulls irritats per la son i el cansament, la camisa enganxada a l'espatlla per la xafogor, l'ingle irritada pels pantalons, menjant unes mini palmeres sense xocolata de Miravet (Les de xocolata s'havien exhaurit de la màquina de vending de l'Impes Rubí) per matar la gana que a aquelles hores ja causa indicis de mala llet, fent un glop d'aigua a la meva cantimplora groga amb interior vitrificat, que aixeca les sospites sobre el seu contingut a més d'un peregrí que espera el mateix tren. Malgrat el meu deplorable estat (Ningú diu que els peregrinatges siguin fàcils!) jo obro la llibreta per anotar els temes pendents que sorgeixen, arrel de la classe d'avui. I mentre vaig fent les meves anotacions, un jove que tinc al costat, es va inclinant constantment sobre els meus apunts, i els mira encuriosits intentant entendre que hi posa o que volen dir els dibuixets que hi ha.
El fet, és que aquest jove ja és el tercer dia que em fa això, i jo, contenit la meva reacció airada, tanco la llibreta cortesment, me la guardo a la bossa i li dirigeixo la mirada per que entengui que a aquelles hores no estic per que em fagin la murga. Però el noi, lluny de donar-se per al·ludit i avergonyir-se o demanar disculpes, em dedica un ampli somriure i l'expressió:
-Tu tlabajo? A la que jo responc: -Si, y estoy destrozado.- Yo también Tlabajal. En el moment en el que intentem iniciar una conversa arriba el ferrocaril i ens assentem junts, noto en en l'alè del noi, que es diu Jian i té trenta anys, un cert aflaire d'alcohol, veig que el xaval està fent un gran esforç per superar la timidesa, m'explica que fa dos mesos que estudia castellà, que vol canviar de feina, que treballa de forner en un forn de pà industrial, no entenc a quina hora comença però intueixo que la seva jornada no és de 8 hores. Aconsegueixo, no sense grans esforços, amb l'ajuda del bolígraf i la llibreta que abans havia guardat i amb alguns mots en anglès, que vol que l'ajudi a practicar l'idioma, que viu a Santa Coloma, que té un germà que viu aquí amb ell i dues germanes allà i que després de la mitja hora de ferrocaril des de Rubí a Plaça Catalunya, encara ha d'agafar el metro fins a Fondo, final de la linea vermella i destí de peregrinatge de moltes altres persones que com el Jian, han vingut de Xina, ell en concret, de Fu Jiang Fu Zhong, una beautiful ciudad tal i com ell la defineix situada al Sudest del país.
Els nostres camins se separen sota la plaça Catalunya de Barcelona, talment com si fossin vides subterranees que transcorren al marge de la ciutat, que a aquelles hores de la nit viu entregada en la superfície a una nova nit de festa i frenessí d'una multitud de joves i no tan joves que han decidit passar uns dies de les seves vides a Barcelona, o autòctons que demà no treballen que aprofiten per gaudir d'una nit d'esbarjo.
Un cop a la superfície, de camí cap a casa, després de reflexionar sobre les ensenyances que el camí m'ha donat, em pregunto quina serà la fòrmula per a un sistema que ens permeti a tots els habitants de la terra, des dels humans fins els no humans i els diferents ecosistemes, una convivència en harmonia. I quan dic en harmonia, dic en Justícia i Llibertat.
Seguiré rodant pel món, intentant reduïr la meva petjada, cercant fòrmules per fer-ho, no fa gaire crec que en vaig trobar una, sinó res és perfecte, no fer res és pitjor. Compartiu la fòrmula i ja em direu: www.triodos.es

L'últim tren de Calella

2007-06-29T01:10:00.000+02:00

Venia avui amb l'últim tren de Calella(De la costa que en diuen, per diferenciar-la de Palafrugell) i llegia un d'aquests diaris gratuits que trobes al vagó i que ja tothom ha grapejat durant la jornada i que segurament ara jo, li estaria donant la seva última utilitat abans no passi a ser carn de paperera.
Estava ja acabant-lo, que arribavem a Barcelona a la parada del Clot-Aragó, i els altaveus ens anuncien una parada de mínim 15 minuts per motius de les obres de l'AVE.
Sobra dir que la primera reacció és de ràbia. Són les 11:10 de la nit, sense sopar, cansat i que per culpa dels esforços que es dediquen a un tren que provablement no agafaré (Ho ho faré molt poc comparat amb el que agafo un rodalies) m'hagi d'esperar 15 minuts o més, doncs emprenya.
Una noia que parlava per telèfon mentre anunciaven el fet, i que junt amb mi i un altre noi assentat a l'altre extrem, formavem el passatge d'aquest comboi, quan ha penjat, després de fer una ullada a l'andana per tal de saber que havien dit, en tornar cap al seu seient m'ha preguntat si savia que passava. Jo li he dit que res d'extrany, res que no es pugui solucionar amb quinze minuts de paciència.- La mare de la ciència!- Ha repòs ella. I de la Renfe! Li he respòs jo. Després d'un silenci circumstancial he decidit que si no hi havia res per llegir i que havia d'estar allí 15 minuts, què millor que entaular una conversa amb un desconegut. És quelcom que m'encanta. Aprofitar qualsevol circumstància per conèixer algú és sempre una experiència exitant i enriquidora, és convertir-te per uns instants en protagonista de la seva vida, per que segurament comentarà amb algun conegut seu, el fet de que algú al tren en un retard, li ha fet un interrogatori sobre la seva vida. I també és convertir aquella persona en protagonista de la teva vida, encara que només sigui per un moment fugaç, encara que mai més la tornis a trobar, per què també comentaràs als teus coneguts el que t'ha passat. I és que el moment en que dos desconeguts trenquen el gel i es posen a parlar espontaniament, està per a mi carregat de màgia i de valor, em fa sentir feliç de pertànyer a l'espècie humana.
Tot plegat potser us sona a una txuminada, però el que podria haver esta la advesitat i el tedi d'haver d'esperar 15 minuts al Clot-Aragó, s'ha convertit en l'oportunitat i el plaer de conèixer una jove pianista barcelonesa, que toca amb un duo de jazz francès i es diuen "Enchantée", assagen a Badalona i toquen en hotels per a guiris als estius, tot i que els hi agradaria fer una altra cosa, van preparant alguna cosa per publicar-la al MySpace.
I els crítics em direu.-I que té que veure això amb la sostenibilitat que pregonava el blog al principi?. O bé.- No penses que la breu referència a l'AVE no és prou crítica amb aquest tren despilfarrador d'energia i depredador del medi? I si, teniu raó, pot ser el blog està agafant un caire més personal, però no és menys cert també, que la història que avui us narro aquí, no hagués estat possible en un cotxe.
No cal anar gaire lluny per fer grans viatges, de vegades, en només un gest quotidià, es pot canviar el transcurs d'una jornada i donar-li un nou sentit, i és que com deia aquell que avui m'inspira: Els petits canvis son poderosos !

La Baçacletada del Festuc

2007-06-19T09:00:00.000+02:00

Una fusió de nois de poble reciclats a urbanites, d'urbanites de tota la vida, de nois de poble que van a la ciutat i tornen a poble i nois de poble de tota la vida, decideixen fixar una data (16 i 17 de juny del 2007) per ser Rodamons del Dharma per uns dies. Així doncs, carreguen les seves baçaclets al tren. A Barcelona els primers, a Torelló la resta, cinc en total.

Ripoll és el destí comú d'aquests joves baçaclistes amb alforges, que tenen la sana intenció d'arribar fins a Girona, fent nit a Olot.

Una hora i mitja més tard i dins de l'horari previst, cosa extranya en Renfe. Pujaven dos rodamons més al tren. Després de les efusives salutacions, abraçades, intercanvi de bonsdies, comestàs, quandetemps i quina baçaclet portes? Qüasi sense adonar-nos ja haviem baixat a Ripoll, pedalat 8 quilòmetres i ja ens haviem entaulat a Sant Joan de les Abadesses per esmorzar.

Un vilatà ens aconsella d'anar fins a Ogassa. Canviant els nostres plans originals d'anar directament a Olot, accedim com a bons dharmics a les senyals del camí, acabant la Via del Ferro.

Camí d'Olot, decidim anar pel camí difícil, però amb més encant. Un petit repte més per afegir un ingredient d'aventura a la nostra missiva.

No mancats d'entrebancs després de superar el Coll de Santigossa i Santa Llúcia de Puigmal, ens endinsem al setè cel de la Vall de Vianya i la primera plaça amb una font, ens convida al descans i a dinar.

Malgrat el cos ens demana migdiada, els reptes del camí no són sempre fàcils. Fem via cap Olot parant per netejar les baçaclets, que la pols i el fang del camí s'han encarregat de donar-nos per recordar-nos que "qui algo vol algo li costa".

Un cop arribats a Olot, aposentats a l'hostal que ens ha de donar repòs, pasats per una dutxa reparadora. Sortim caminant cap a Olot per parlar amb les seves gents. Unes noies ens diuen com arribar-hi, un cambrer ens aconsella un bon restaurant per sopar, un vilatà ens explica el motiu d'unes obres, compartim amb els olotins una baralla entre un ciclista i un conductor d'un vehicle a motor que acaba amb el retrovisor del cotxe arrencat i la presència policial. ¿Quan s'acabarà la impunitat del cotxe sobre les persones?¿Quan pobles i ciutats tornaran a ser per els qui hi habiten i no pels cotxes? Aquesta, junt amb els festucs, són algunes de les converses que acompanyen el sopar.

No vull prolongar-me explicant la resta del viatge, doncs no acabaria mai, posat que un rodamón sap, que el viatge no acaba mai, que dura mentre dormim i en som més conscients quan ens llevem, i que el que vivim en aquest viatge és personal i intransferible, i és l'únic que ens pertany i que realment ens emportarem a la tomba.

Aquest rodamón s'acomidada i us agraeix de nou, haver compartit aquest viatge amb ell.

Gràcies Aitor, Lillo, Sergi i Valde. Perdona'm Jordi per no haver fet més per localitzar-te. A en Jackson, l'Erni i la Madi per ser amb mi en tot moment. SALUT A TOTS!

Baçaclet, baçacletada, baçaclista... son mots que esdevenen de l'accent de les persones d'orígen magribí que viuen a la Plana de Vic quan es refereixen a la bicicleta. L'expressió ha estat recollida amb tot l'afecte i carinyo i sense cap ànim de criticar ni ofendre (Ja prou experiència xenòfoba hem tingut a la plana a les últimes eleccions municipals) per el meu amic Lillo, que també va participar del viatge.

Pel maig, "quasi" cada dia un raig!

2007-05-28T23:38:00.000+02:00

¿A que aquesta no és l'imatge que esperaves del meu hort? ¿A que té un aspecte no gens armoniós? Podria formular mil i una justificacions a l'estil "Lo important no és l'aspecte exterior, sinó el contingut que vol transmetre" o d'altres tipus "Si! És lleig a propòsit, doncs és un alegat contra la societat de disseny en la que estem immersos". Però us seré franc, tot i que pensava justificar-lo amb les bondats de la collita, això és el que hi ha.

Però aprofito i comparteixo aquesta foto amb vosaltres, per que em doneu idees que m'ajudin a millorar. I així anar penjant fotos conforme l'hort vagi agafant forma, conforme vagi escollint millor la posició de les plantes. Doncs vull crear un espai on, a part de donar-me algunes alegries comestibles, sigui agradable a la vista, una alegria pels sentits, que transmeti la pau dels jardins zen(No n'he vist mai cap, i potser envès d'inspirar calma et posen de mala llet, però sona molt en sintonia amb el rodamón del dharma, oi? Je.)

Avui dilluns 28 de maig (Dimarts, a l'hora que som ja!) Ja he gastat 40 dels 80 litres d'aigua de pluja emmagatzemada, ja he transplantat tot el que havia de transplantar i el que surt a la foto ja s'ha quedat vella. A més, he afegit a la flora, una Salvia per apaivagar l'olor d'un desguàs, un Julivert per les picades(No tinc morter! Comença la llista de regals! Ja ja ja!) I un Jasmí per satisfer el desig de la meva estimada.

Avui és el segón dia d'un fort vent, amb dos dies més de vida que li anuncien. Visc amb l'ai al cor, pateixo pel meu hort. És increíble el sentiment d'afecte i d'estima que et poden donar uns cubells amb terra i les plantes que en surten. Em fa sentir la pluja, el vent i la calor a flor de pell, com si jo fos part de que hi ha plantat. Celebro la pluja com una paga extra, reverencio al vent amb respecte, i m'abraço al sol amb moderació doncs se l'eccés em pot fer mal, em sento en definitiva, conectat a la terra i a la ciutat. Una abraçada hort urbana i mediterranea, d'un rodamón sedentari que cerca el Dharma.

¿Què s'altera, la sang o la primavera?

2007-05-08T23:16:00.000+02:00

Des de que visc a Barcelona, el canvi climàtic és evident si el comparo amb Torelló. De fet tinc mostres més que evidents que l'escalfament de la terra és un fet si em baso en aquests criteris. Però no seria científic fer la comparació entre dos poblacions que malgrat ser de la mateixa provincia i no estar a més de 80 quilòmetres (Tot i que si s'hi va amb tren pots tenir la sensació de que estàs creuant la frontera amb França o Andorra).
No se si us heu fixat amb el clima a Barcelona en els últims cinc anys (dic 5 com podria dir-ne 6, 7, 8. O inclús 10!). Jo no és que hi estigui parant una atenció especial, però la sensació és que em costa apreciar els canvis d'estació. Passem de "l'hivern" barceloní a un estiu mediterrani amb tots els seus rigors. Ni rastre de la primavera.
Però aquest any, no se si és a consqüència de l'hort o de tenir una feina que em manté a resguard de les inclemències meteorològiques, però després de passar un calorós hivern al que últimament ja estava força acostumat, hem entrat de plè en la primavera. Les jornades transcorren assoleiades durant el dia, amb algún núvol espontani i algún dia de pluja, però les nits son fresques i agradables. És un autèntic plaer sortir a passejar havent sopat amb uns pantalons finets i unes espardenyes d'aquestes per anar sense mitjons tipus Birkenstock, samarreta de màniga curta, o una de fina amb màniga llarga. I si en el transcurs de la passejada passes per l'aparador d'una gelateria(cosa fàcil al centre Barcelona) i alguna de les seves varietats de xocolata o avellana reclama la teva atenció, t'hi llences tot decidit i sense cap sentiment de culpa per haver tersgiversat una de les normes de "l'operació bikini". Mmmh! Comparteixo les sensacions dels turistes que visiten Barcelona per primera vegada i em sento com un més, i m'encanta! Turista a la meva pròpia ciutat! I se'm dispara la imaginació i jugo a endevinar la seva procedència, a que fan al seu país, de que treballen? ¿Què els sembla Barcelona? I de cop m'agradaria estar per uns instants al seu país, allà on viuen ells, en la seva vida quotidiana.
Un cop el gelat és ja un dolç record del passat, camí de retorn a casa, gaudint dels últims moments de la passejada, és quan sobrevenen les reflexions filosòfiques al més pur estil d'un diumenge a la tarda d'un dia de tardor. La d'avui és: Si cada any la calor i la humitat es fan més insoportables als estius de Barcelona, i acaben per borrar primaveres com la d'aquest any. Em pregunto i a l'hora us la trasllado a vosaltres, estimats rodamons, companys del camí.
¿On anirieu a viure si Barcelona es torna climatològicament impossible? M'encantaria saber el vostre destí, on provarieu d'assentar-vos i per què? Quina manera més senzilla de compartir un destí. Us deixo, que m'estic posant dharmic. Salut amics!

Us portaré a l'hort...

2007-05-02T22:53:00.000+02:00

L'expressió "portar a l'hort" pot donar cabuda a moltes intencions, però la meva és en la més estricta i fidedigna definció de la frase. Com ja us he dit en "Jo també rego el meu hortet" (Que de fet no era jo qui ho feia sinó la pluja que va caure tot el dia i que també diuen que demà farà) estic treballant en el cultiu urbà. Posaré fotos me endavant (Quan les fagi i sàpiga com penjar-les!) Però de moment, per a qui li pugui interessar:
A internet hi ha una pàgina força interessant: www.horturba.com, amb informació i venda de materials.
A la Via Laietana-57, hi ha una curiosa botiga que es diu Mayolas amb molts utensilis i aparells per comprar o agafar idees pel cultiu i regadiu de l'hort. Aquí vaig comprar l'hivernacle i les llavors. Al tanto que dissabte tanquen! Viuen bé aquests. La botiga val la pena visitar-la encara que només sigui per conèixer els que t'atenen, són simpàtics i amb un toc especial.
Jo ja tenia alguna torratxa(Testos per la resta de mortals) quan vaig venir al pis, n'he comprat un parell d'uns 12 litres, he reconvertit dues garrafes d'aigua cuadrades de 5 litres en jardinera pels enciams, i de moment una de 8 litres cilíndrica per una tomaquera. També tinc a dia d'avui, 8 garrafes de 8 litres plenes d'aigua de pluja per poder regar a l'estiu, que recullo amb sis garrafes més, també de 8 litres, d'una teulada que dona a la terrassa. Ja us aniré explicant com vaig de reserves quan arribi juliol-agost...
Un amic em va donar/deixar(el temps ho dirà) un vermicompostador domèstic, (un recipient amb diferents departaments amb uns cucs que es van menjant les restes de les amanides i dels sofregits (quan preparo els ingredients, el que em sobra els hi porto als xavals). D'aquí en trec el compost per abonar la terra abans de la transplantació definitiva. Més informació: www.compostadores.com
REGALO: Tinc planter de tomàquets San Marzano i algún enciam, també us puc passar una mica de suc del compostador (ideal per barrejar-lo amb aigua i fer una regada!) Per a tot/a aquell que vulgui, una visita guiada per la terrassa. O sigui, que finalment, US PORTO A L'HORT !!!
En bona part no hagués estat possible crear tot això sense l'ajuda desinteressada d'alguns amics: Raul pel compostador, Aitor pel transport del compostador, Emmanuel per la terra, Dani Mas, Álex Güell, Noé Mas i els meus avis pels savis consells, a la Madi per la paciència i les forces de la natura per fer possíble aquests petits miracles/plaers que em fan gaudir de moments carregats d'austeritat i sensillesa.
Unes preguntes per a qui vulgui respondre...
...Tens plantat res a casa teva? Què? Com et va? Expliqueu-me la vostra experiència, potser tenim alguna possibilitat d'intercanviar llavors, planter, consells. Endavant amb la sobirania alimentaria! Sembra el que menges(En la mesura de lo possible)!

Jo també rego el meu hortet!

2007-05-01T10:50:00.000+02:00

Finalment, després d'un intent no gaire fructuós a Torelló (Estem parlant de l'any 1996-97), davant del pis que compartia amb dos amics més al carrer Balmes 33, el veí de davant em va deixar un tros de terra per fer-hi unes pràctiques hortelanes. Vaig sembrar cebes i patates, per que em van dir que era de lo més fàcil i que era del que menys manteniment precisava a nivell de regar, treure males herbes, etc. I com que la idea era aplicar criteris ecològics, doncs em va semblar una bona opció. Vaig menjar-me alguna ceba d'allí ! Però quan va ser l'hora de collir les patates... ja en vaig collir alguna, ja. Però q'llons! És que calia escarvar terra endins per anar-les trovant i sinó vigilava una mica, anava fotent cops d'aixada a les patates i les fotia malbé. Al final m'en vaig cansar.
I res, aquest mes de març del 2007, visquent a Barcelona, he decidit apropar-me a la terra de nou i sense sortir de casa !!! He començat ha fer planter amb un petit hivernacle amb espai per 36 plantes.
He posat enciam "reina de maig" (Això vol dir que aquest més ja en menjaré ?!), tomàquet "marmade", tomàquet "san marzano". I durant la resta del mes fins a dia d'avui (1 de maig) Tinc a l'hivernacle alguns tomàquets "San marzano", broccoli verd i carbassó! I fora, a la terrassa, en plantació definitiva, motiu del meu orgull més gran, raó del meu èxit i projecte de futur. El meu projecte d'hort urbà que disposa de: Els tomàquets abans mencionats, els enciams, alfàbrega, menta, un broccoli i cuatre alls tendres.
L'objectiu per aquest primer any d'hortolà, és aconseguir menjar algo que no siguin herbes aromàtiques. Si em menjo un enciam, un tomàquet o qualsevol altre hortalissa plantada, em sentiré un home feliç i realitzat.
Dubte existencial: Diuen que per ser un home feliç i realitzat cal haver escrit un llibre, tenir un fill i plantar un arbre. Jo pregunto ¿Serveix plantar hortalisses? Si hi ha algún filòsof de guàrdia o en els eu torn, li agrairé els seus comentaris al respecte.

rodamón del dharma

2007-04-28T23:27:00.000+02:00

L'objectiu del meu blog, no és més que compartir les meves experiències quotidianes encaminades a portar un estil de vida més sotenible, que la gent m'envii idees en forma d'escrits, fotografies, web's, informació d'actes que contribueixin a fer petits canvis que al final són poderosos (Volia posar-me capità enciam pero ja estava ocupat...)